Contes escrits pels alumnes d'Educació Literària, Curs 2010-2011

Nota: després de la lectura dels relats, decidiu què es mentida i què veritat. Tots els contes tenen una part de cadascuna. Ja sabeu que la realitat supera moltes vegades a la ficció.
EDUCADORS DE PRINCIPI A FI
Conchin Seguí Sánchez
L'altre dia anava pel carrer, com cada matí, camí del treball. Tot pareixia transcórrer amb normalitat, però no imaginava el que estava a punt de succeir...
Una dona se m'acosta, em dóna els bons dies i em pregunta, el teu treball en l'escola infantil d'ací al costat, veritat?
Li conteste que sí i, a continuació, li pregunte per què. I ací ve la meua sorpresa quan em diu que tots els matins em veu anar cap al treball i que em vol invitar a un café per a parlar.
Jo, evidentment, em quede prou sorpresa i sense saber que voldria dir-me aquella dona a qui veia per primera vegada en la meua vida. La meua resposta és que arribe tard al treball i no puc, però la dona no desistix i em diu que llavors quedem demà, al que ja no em podia negar.
Em vaig passar tot el dia pensant en aquella dona i en què podria voler de mi...se va fer llarg però per fi va arribar el dia. Quan vaig arribar ja m'estava esperant en la porta de la cafetería, passem, ens assentem i comença a parlar-me del seu fill d'un any i mig i dels problemes de conducta que tenia a casa, la situació familiar que patia i les dificultats econòmiques que tenia per a poder portar-ho a una escola infantil, perquè es relacione amb xiquets de la seua edat, jugue, faça activitats, etc.
Jo seguia sense entendre res i em mantenia en silenci, escoltant espectante. Després de recordar-li que m'havia d'anar a treballar, em diu tranquila...podem seguir demà, llavors ja li vaig dir clarament que no entenia res i que jo l'endemà no podia quedar.
El seu rostre canvi per moments i el seu to ja no era el mateix, la seua resposta va ser que ella pensava que com a educadora podria ajudar-la desinteressadament, donar-li consells i pautes per a poder anar educant al seu fill, ja que no disposava d'altres mitjans i, de vegades, sentia que li quedava gran.
Em vaig haver d'anar, però la situació no em va deixar indiferent, vaig estar uns quants dies pensant en això i intentant tornar a trobar-me amb ella però no va haver-hi sort fins passades unes setmanes.
Però per fi me la vaig creuar i em vaig acostar a ella i, de la mateixa manera que ella me va comptar la seua situació, li vaig dir que a part de treballar, també estic estudiant i que no tinc temps però que si li pareixia bé podíem quedar un dia a la setmana en aquella cafeteria i, en tot el possible, la intentaria ajudar.
Ha passat un mes i ja són tres els cafés que ens hem pres juntes. A pesar de ser una persona desconeguda per a mi i no tindre l'obligació de dedicar eixe temps a escoltar-la...és mitja hora al dia, que no em suposa res i eixe dia de la setmana arribe a ma casa amb una satisfacció interior que difícilment es podria pagar amb diners.




El Gallipato, meitat “gallina” meitat “pato”
Per Maria Santolaria Mañes
Hi havia una vegada un poble molt xicotet on mai passaven coses sorprenents. A eixe poble vivia un xiqueta molt curiosa que s´anomenava Clàudia. La seua casa era prop de l´esglèsia del poble i cada matí es despertava amb el so de les campanes. Però un dia va ser ella qui va despertar a les campanes. Eixe dia, era el gran dia!!!!
La Clàudia mai no havia sentit parlar dels ofegabous o gallipatos, com es coneixia popularment al poble a eixe animal de nom tan estrany. Va ser a l´Escola, quan el mestre Joan els va dir que dilluns anirien a veure gallipatos a la Bassa Silvestre, quan va saber de la seua existència. Joan no els va dir res més perquè volia que els xiquets i xiquetes del poble buscaren que era allò del gallipato durant el cap de setmana. Desafortunadament, la connexió a internet no va funcionar durant els dos dies, això era freqüent als pobles rurals, i la Clàudia i els seus amics van recórrer als seus avis per tal de saber què era exactament eixe animal de nom tan graciós. Però els avis del poble no n’havien vist mai cap, així és que els xiquets posaren en marxa la maquinària de producció de fantasies. Tots plegats van arribar a la conclusió que el gallipato era una barreja entre gall i ànec i que, per algun mecanisme estrany, segurament relacionat amb això que van veure a les classes sobre Darwin, havia arribat a formar-se eixa sorprenent criatura.
El diumenge per la vesprada van quedar com sempre a la plaça de la Carrasca. Es van seure al banc i van començar a donar-li voltes a la seua excepcional teoria. Es sentien como grans investigadors!!! El matí es va passar ràpidament fent cavil·lacions sobre si tindrien el bec d´ànec o de gall, sobre si podrien nadar o sols eren animals terrestres. Uns van concloure que si vivien prop de la bassa era perquè nadaven i altres van dir que només vivien prop per tal de beure aigua. Arribada la nit, Clàudia es va preparar l´esmorzar. Va ficar una ració més de pa per tal de donar de menjar els gallipatos. La Clàudia es va enrecordar que a les gallines que alimentaven els avis els agradava molt el pa, i va deduir que als gallipatos també.
Eren les set del matí i Clàudia es va alçar per desdejunar. Sabia que dintre d´unes hores decobriria allò que havia estat rondinant durant tot el cap de setmana. El temps d´espera fins que va ser l´hora d´anar-se’n a classe se li va fer etern. Va arribar la primera i va entrar a la Biblioteca. L´Escola del poble no era com l´Escola de les ciutats, era un lloc on no s´havia d´entrar en fila i on lliurement podies entrar a l´aula o a la biblioteca abans que començaren les classes. Internet seguia sense funcionar, quina mala sort!! -va pensar. Aleshores, la Clàudia va decidir consultar una enciclopèdia d´animals que hi havia a la Biblioteca, però no va trobar el gallipato per cap lloc. La Clàudia va començar a pensar que tot era una llegenda. No era possible que els avis del poble, que sabien de tot, no l´hagueren vist mai, ni que no estiguera a la Gran Enciclopèdia d´Animals!! De sobte, el mestre Joan va entrar amb un xic i una xica vestits de muntanyers i els va explicar que eren els experts en gallipatos.
La Clàudia va eixir desconcertada de la Biblioteca, confirmant que no es tractava de cap llegenda, i es va dirigir cap a la classe. Allí ja eren tots els seus companys. A les deu eixiren de l´Escola en direcció a la Bassa Silvestre. Durant el camí ningú no va parlar, tots estaven pensatius, intentant esbrinar que els esperava a aquella bassa. Quan van arribar, van veure la gran bassa, sempre havien sentit parlar d´ella perquè era un lloc típic de pastura on les ovelles solien parar a beure aigua. La Clàudia es va preguntar si alguna ovella hauria vist un gallipato alguna vegada. Segur que sí, llàstima no entendre el bel de les ovelles. Els experts en gallipatos van traure unes arrels i els van dir que traurien alguns gallipatos de l´aigua perquè els pogueren veure. Els xiquets es van allunyar de la bassa una mica, estaven una mica atemorits, però la curiositat era més gran que la por.
De sobte, van veure l´arrel plena de gallipatos. Eren molt xicotets!!! I no semblaven gallines ni ànecs. Eren tritons!! Els experts els van explicar que els gallipatos estaven en perill d´extinció i que necessitaven la seua ajuda per tal que pogueren viure molts anys més. Els van explicar que tots els anys vindrien a netejar la bassa i a comprovar que l´aigua no estava contaminada, i els van convidar a unir-se a la tasca. A la Clàudia li va semblar molt bona idea i de seguida es va apuntar al grup de cura del Gallipato. Per començar la tasca de cura va oferir el pa que havia portat per als gallipatos, però els experts li van explicar que només menjaven invertebrats. Li van explicar també que eixien de l´aigua per les nits. Ara ja entenia perquè ningú del poble els havia vist!! La Clàudia va tornar a casa molt contenta. Havia après moltes coses sobre els gallipatos i volia explicar totes eixes coses als avis. Ells sempre li explicaven coses interessants del poble i ara era ella la que els contaria el seu gran descobriment del dia. El que no sabia era d´on venia el nom. Potser, va pensar, que com vivien a terra i a l´aigua, algú havia pensat que era el nom que millor els definiria. Quina idea més desgavellada!!, va pensar Clàudia.


Diego Guiñón Tuzón

Un bon dia, Elsa i Laura van anar a València de compres, per a celebrar que per fi havien acabat els exàmens de selectivitat. Sempre anaven juntes, des de molt petites, i en tots els records d’un moment important de la vida d’Elsa apareixia Laura, i també a l’inrevés.
Quan van entrar a l’escola infantil, es van creuar al corredor que portava a l’aula. Va ser com una cosa màgica, inexplicable, com si estigueren predeterminades a ser inseparables genèticament. La veritat és que des del moment que Elsa va acceptar la invitació de Laura per a jugar al pati aquell mateix dia, es va formar un llaç que ningú ha pogut trencar en quinze anys.
Tota una vida juntes, un suport incondicional a dues bandes en moments difícils i en moments feliços. Una adolescència travessada de la mà, descobrint pas a pas tots els secrets que la vida et reserva per a aquesta època tan especial: per una banda, confidències posteriors als moments que marquen inevitablement la vida de qualsevol persona, com un primer petó que sempre provoca un sentiment irrepetible, un primer amor que mai pot oblidar-se (per l’agradable o insuportable regust que sempre et deixa com a record), i tot un món de descobriments que tots els àmbits de la vida t’ofereixen en aquestos anys; i per un altra banda, colps que has de donar-te obligadament en una etapa tan sensible com la pubertat, quan estàs lluitant constantment per a descobrir qui ets realment i qui vols acabar sent.
Superades tantes dificultats, i viscuts moments tan feliços i inigualables; ara Elsa i Laura es disposen a viure una nova etapa de la seua vida que no han dubtat ni un segon en afrontar unides. Començaran la universitat, i aquest dia de compres serveix com a excusa per a mirar un piset a on passar els pròxims anys de la mateixa manera que els anteriors, juntes. Després d’algunes setmanes, la recerca d’una llar on compartir estudis i convivència ha acabat. Troben un pis prou petit amb un preu mensual de les mateixes dimensions, i amb el vist-i-plau de les dues famílies no el deixen passar.
Després d’un bon estiu, encara que molt paregut a tots els anteriors, les dues amigues comencen la nova aventura de viure juntes, sense cap dubte que no sorgiran problemes que les distancien ni una mica per la solidesa d’aquesta forta amistat. Al principi va parèixer dur, perquè sempre es troba a faltar la família que tan desapercebuda es troba quan està al teu costat, igual que el teu poble, altres amics, costums, etc, que has de deixar a un costat per tal de forjar-te un futur millor. Però passats uns mesos, tot es torna d’un color més amable i el primer any és superat per les dues bones amigues amb prou d’èxit.
Un estiu meravellós corrobora la força que manté unides a Elsa i Laura, com tota la vida, encara que molts no apostaven per la victòria que elles havien obtingut front a la convivència.
El nou curs comença d’una manera més còmoda per a les dues amigues, acostumades ja a l’ambient i l’estil de vida que portaven l’any anterior tot és molt més fàcil. La rutina fa que tot passe més ràpidament, i que es superen dificultats quasi sense adonar-te; però la rutina també pot amagar desavantatges més crus.
Elsa i Laura mai es veien, perquè els seus horaris de matí i vesprada són incompatibles per a compartir el temps d’oci i, a més, Elsa ha fet moltes amigues a la seua classe d’aquest any, que segons ha contat a Laura és molt millor que la de l’any passat. Laura, en canvi, segueix abocant el seu temps cap al seu nuvi de tota la vida i cap a l’amistat que l’uneix amb Elsa, que per a ella és l’única vertadera amistat que ha tingut fins al moment.
Amb el pas dels mesos, Laura s’adona que fins i tot vivint en la mateixa casa, Elsa i ella estan distanciant-se un poc, i li demana a Elsa tenir una conversa per recuperar aquesta amistat que tant enyora: Laura li explica que està passant per moments en els quals es troba sola o apartada pels seus companys, i que en eixos moments la troba a faltar, perquè sempre ha sigut ella la que ha estat animant-la i ajudant-la. Elsa assenteix amb el cap, però no articula cap paraula ni proporciona alguna solució al problema del qual estan parlant. Laura, es queda satisfeta en veure que Elsa ha mantès una conversa amb ella que feia mesos que no es produïa, i pensa que és el principi de la solució d'aquestos problemes que només són un petit sot del dia a dia de la convivència. Però la realitat és molt diferent.
Laura s'adona amb el pas dels dies que és ella l'única que sempre tira d'aquesta amistat, mentre que Elsa no apareix massa per casa, i quan ho fa, ho fa acompanyada de persones que Laura ni tan sols coneix, i que impedeixen tenir una nova conversa que solucione aquesta situació tan incòmoda. Laura no ho entén, no hi ha hagut cap discussió, en cap moment ha sorgit un conflicte que donés peu a aquest distanciament tan sobtat, però encara que no tingui a la seva amiga per comentar-lo, la vida és així, i de vegades fa girs inesperats, les persones canvien, i un no pot fer molt per evitar-ho: les dues amigues han pres diferents camins, han buscat pilars diferents en els quals recolzar el pes d'un dia a dia que per instint tendim a viure acompanyats. Elsa té clar el seu nou camí, i Laura haurà de trobar el seu.

Quin cap per a ministre!
Francisco Llopis Marco
Com cada dissabte, Paco quedava amb els seus amics per a esmorzar i contar-se les novetats del que els havia ocorregut durant la setmana, amb altres temes més personals o quotidians.
David va ser el primer en arribar i, poc després, arribà Paco i abans de seure a la cadira del bar va exclamar:
- Quin cap per a ministre! Un altra volta se m’han oblidat les claus de casa.
David, gens estranyat, li escopetà el següent comentari:
- Sempre vas igual, eres un despistat, deus estar enamorat. Un dia d’estos perdràs el cap.
Paco, continuant amb la broma, li replicà:
- Aleshores dec estar enamorat des del dia en què vaig nàixer.
- Bo, i ara com t’ho faràs per a entrar casa? –s’interessà David.
- Espere que hi haja algú al pis, en cas contrari, hauré de fer alguna de les meues –va contestar-li Paco.
David, una miqueta intrigat, i mentre esperaven que acudirà la resta d’amics li va preguntar:
- Com que alguna de les teues?
Paco, amb tota la naturalitat del món, li va explicar que més d’una vegada havia hagut d’entrar a casa pel balcó de la seua habitació una de les tantes nits que tornava de la discoteca i sense les claus del pis.
- No es perillós? – li preguntà David.
- Perillós? Ara et contaré una anècdota –contestà Paco amb un aire somrient.
Aleshores Paco li conta la següent història:
- Una nit estava a casa de mon tio, fent un treball amb l’ordinador. Ell, com bé ja saps, viu al segon pis, just d’alt del dels meus pares. Com mon tio és fadrí i no sol estar molt per casa no té gairebé res per a menjar ni beure i jo em vaig passar la nit pujant i baixant d’un pis al altre. Unes vegades a per apunts que em faltaven i d’altres per agarrar qualsevol cosa per a menjar o beure. Amb les presses per acabar el treball, una de les vegades que vaig baixar sense voler, vaig tancar la porta del pis de mon tio, deixant-me dins les claus del pis.
Quan vaig escoltar el so de la porta en tancar-se em vaig quedar gelat. No m’ho podia creure. I ara què faré per entrar al pis? Em preguntí a les 3 de la matinada. Baixí corrent a casa, vaig eixir a la terrassa i vaig registrar per tots els racons buscant una escala que em permetera pujar al segon pis i entrar per la finestra. Com no vaig trobar-ne cap, decidí ajuntar tots els trastos que tenia per la terrassa per tal de fer una espècie de bastiment. Amb una tauleta de platja plegable, unes rajoles, uns testos i una cadireta vella vaig aconseguir construir una estructura que almenys alçava el suficient per a abastar la finestra de la cuina del segon pis que donava al desllunat. Sense pensar-ho dues voltes em vaig enfilar per tota la pila de trastos que havia amuntegat. Allò es tremolava més que un flam al damunt d’una llavadora vella. A poc a poc i amb molta cura vaig aconseguir aplegar fins a la finestra, amb la mala sort que la persiana estava baixada. No em preguntes com però vaig poder pujar la persiana i obrir la finestra. Allò començava a tremolar i sense pensar-m’ho dues voltes peguí un bot i em vaig agafar del marc de la finestra. Els peus es quedaren a l’aire i la cadira i els testos caigueren a terra. Fent un últim esforç em vaig enfilar per la paret i aconseguí entrar per la finestra a la cuina. Corrent, em vaig dirigir cap a la taula de l’ordinador i continuí el treball com si no haguera passat res –va finalitzar Paco.
- No m’ho puc creure, en què estaves pensant, deus estar boig, podies haver sofrit un accident molt greu o inclús matar-te –li va dir David tot espantat.
- Boig no ho sé però al final vaig aconseguir acabar el treball –contestà Paco amb un to irònic.

Qui ha dit crisi ?
Laura Espert Giménez
Eren les deu de la nit i, com tots els dies, Manel va anar a buscar al seu amic Pep. Caminava carrer amunt quan, de sobte, es va aturar davant d'una porta i la va colpejar tres vegades. Aquesta forma de trucar, avisava a Pep que Manel estava esperant que ixira.
Pep va obrir la porta i va treure dues cadires, com cada dia, des de feia vint anys, els amics seien a la fresca per parlar sobre temes que, per a ells, eren interessants. Avui era Manel qui començava la conversa.
-Estava sopant quan, de sobte, he vist a la televisió que estem en crisi, que de totes les crisis que ha sofert el nostre país, aquesta és la pitjor de totes.
Pep va riure, no podia creure el que Manel li estava contant. Manel va seguir parlant, mentre Pep atenia tot el que deia el seu amic.
-Jo també he rist quan ho he vist, pel simple fet que açò ni és crisi ni és res. Per a crisi la que vivírem nosaltres a la postguerra. Això sí que era crisi, però no sols econòmica, sinó també social, moral, política...
Pep asentia amb el cap, semblava estar d'acord amb el que Manel estava dient.
- No teníem res. Si teníem sort, encara hi havia dies que podíem menjar sopes de llet amb pa dur, d'altres vegades passàvem la jornada sense res per dur-nos a la boca. Això sí que era crisi i no la d’ara. Els joves de hui en dia no saben apreciar el que tenen, sinó que es preocupen per allò que podrien tindre, objectes superflus que no són necessaris per a sobreviure.
Manel esperava que el seu amic Pep intervenira en la conversa però aquest no estava molt xarraire i es limitava a escoltar el que el seu amic deia.
- Tant de bo dure la crisi aquesta, jo estaria encantat. Tots els dies desdejune, esmorze, dine, berene i sope. Disfrute de l'aigua que brolla de l'aixeta, de la llum que il·lumina totes les estances de ma casa, dels diners que el govern em dóna per ser jubilat i, a més, tinc uns drets com a ciutadà dels quals mai no havia pogut disfrutar temps enrere.
Per fi, Pep va voler participar i va ser contundent amb la seua resposta:
- Mira el que et dic. Ningú pot arribar a imaginar tot el que hem hagut de passar, la pobresa formava part de la nostra família, la nostra infància va ser ben breu ja que havíem de començar prompte a treballar, educats per a ser ignorants, ens véiem abocats a viure una vida sense futur, sense esperances i sense somnis. Però saps que et dic Manel? Que dins d'aquella tristesa, d'aquella misèria, sabíem apreciar allò que la vida ens oferia. Sabíem disfrutar de les xicotetes coses, en fi, sabíem ser feliços en un món infeliç.
Manel es va quedar satisfet, Pep finalment havia aportat la seua opinió.
- Ja són les dotze - va dir Manel. Haurem d'anar a dormir, demà et vindré a buscar a la mateixa hora de sempre.
Els dos vellets van agafar les cadires i les van entrar a casa Pep, aquest després va tancar la porta. Manel baixava el carrer, estava ja cansat, havia sigut un dia dur per a ell. El soroll de les claus va avisar Maria que el seu home ja estava a casa.
- Bona nit - va dir-li Manel. Avui vaig a dormir més agust que mai, me n'he adonat que la meua vida és meravellosa.

Una mala conversa

Alejandro Sempere Torrella


S’ajunten com tots els diumenges una colla d’amics al bar.
- No esteu cansats del futbol? No us adoneu que ens enganxen i no li fem massa cas a les nostres dones? -Va dir Josep.
- Jo crec que no, si nosaltres veiem el futbol és perquè ens agrada, igual que a elles els agraden les telenovel·les eixes. -Va contestar Miquel
- Tal volta elles les veuen perquè s’avorreixen i no estem nosaltres a casa. -Va dir Josep
- Això no pot ser, l’altre dia estava en casa i la meua dona va preferir veure la telenovel·la que parlar amb mi. -Va contrarestar Joan
- Això es perquè no vol perdre el fil de la novel·la. -Va tornar a respondre Josep.
- Si això és tot el mateix, són irreals perquè en quina granja hi ha tantes dones amb els pits tan ben posats? -Va respondre Sergi.
- Ja ja ja, mai canviaràs Sergi. La teua dona és normal que estiga sempre damunt teu, sols fas que pensar amb el piu. -Li diu Miquel.
- Ves, així no tinc que marejar-me de si veig massa el futbol o no perquè sempre que vaig a casa tinc a la meua dona damunt. –Contestà Sergi.
Això que en eixe moment apareixen dos xiques jòvens per la porta i a la mateixa vegada comença el partit de futbol. Es veu ja com alguns d’aquestos homes es giren cap a la televisió però Sergi es queda mirant a les xiques i diu:
- I si en lloc de veure i veure el partit coneixem gent? Tal vegada tenies raó amb això d’estar massa amb el futbol.
- Sergi, tranquil, portes ja un any casat... ja no pots anar a intentar lligar amb eixes xiques. –Li diu Miquel
- - Ja ja ja, crec que ací no vaig a poder veure el partit. Jo no sóc d’estar casat. –Li contestà Sergi.
Als dos minuts Sergi se’n va cap a casa sense veure el partit i a la setmana es separa de la seua dona. No sé si haurà sigut per aquesta conversa o per una altra cosa, però ja sé que si no vols molt a la teua dona el compromís del matrimoni no servix de res.

DURA ELECCIÓ Amparo Esteve
Aquell dia, la sala estava de gom a gom. Es respirava el nerviosisme entre tots aquells jóvens que somiaven amb el destí perfecte per a veure complits els seus desitjos.
Quan vaig aguaitar el cap per aquella finestreta em vaig adonar que Alejandra estava allí, miran-t´ho tot i sense poder deixar de moure les cames mostrant així un clar símptoma de l´estat en què es trobava. Vaig entrar amb molt de silenci per a què ningú se n' adonara que algú més estava entrant a la sala, ja que des d´eixe moment passava a ser una candidata més que lluitava per la seua plaça per al seu destí de somni.
Alejandra volia per tot i per tot anar-se´n a Lisboa i, cada vegada que es pronunciava el nom d´algun alumne, ella, més i més fort ,apretava aquell mocador que portava entre les mans, la qual cosa estava afavorint que aquell trosset de paper acabara destrossat entre tants apretons.
De sobte, quan ja pensava que el meu nom no arribaria a ser pronunciat i, per tant, seria massa tard per elegir el meu destí perquè ja s´hauria esgotat, el meu nom va ressonar en aquella sala. – Amparo Esteve -digué aquell senyor desconegut per a mi. – Tonsberg- vaig respondre, sense a penes pensar en les repercussions que aquell nom anava a tindre en la meua vida. De sobte, unes mans conegudes per a mi em donaren una forta abraçada i en un soroll em digué Alejandra, - enhorabona, la plaça ja és teua-, sols li vaig poder respondre amb un somriure ja que no sabia si allò que acabava de fer, aquell nom que acabava de pronunciar seria una alegria o més bé un mal de cap.
Sols quedaven dues places més i jo havia sigut una de les afortunades que havien pogut elegir amb èxit el seu destí. Estava dins de les deu persones que se´n podien anar a Tonsberg i això era una satisfacció.
L´espera va ser un poc més llarga per a Alejandra però per fi el seu nom es va pronunciar a la sala. Alejandra Yarza, digué aquell home. Ella va respirar profundament i respongué amb veu clara i contundent, LISBOA, i aquell home automàticament i sense més vacil·lacions li donà a la tecla acceptar de l´ordinador i per fi aquell mocadoret que ja a penes en quedava res d´ell d´eixà de sofrir i es va quedar reposant damunt de la taula. Gràcies a déu - digué Alejandra, ja pensava que no me´n podria anar. Però xica -li vaig respondre jo. -Si el caseller del seu destí l´acabes d´obrir tu-…… En fi, no hi havia dubte, Alejandra estava sofrint molt pel seu destí.
A poc a poc, la gent anava sabent els destins de la resta de companys i anaven donant-se l´enhorabona. Jo no sabia si preferia que em digueren enhorabona o t´acompanye amb el sentiment.
Esta situació l'havia d'arreglar, no podia estar més temps en eixe mal viure. La solució pareixia clara, havia de parlar prompte amb aquell home i que esborrara el meu nom de la llista com si res no hagués passat.
Vaig deixar passar un parell de dies i, de sobte, em vaig plantar cara a l´ordinador i vaig posar en el Google “vols a noruega”. En un tres i no res ja tenia en les meues mans el número de localitzador del meu vol per a Noruega. Ara sí que estava tot clar i ja no hi havia volta de fulla, el meu mal de cap s´havia acabat.

Un somni diferent

Ramon Sanchis Argent


Era de nit, plovia amb força, els trons eren forts i la gent s’asseia dins de casa per protegir-se d’aquella nit tan obscura. Els carrers estaven solitaris, banyats i semblaven una mica perillosos per la foscor que expressaven. A casa, els meus pares veien una pel·lícula de terror, la qual cosa m’obligà a anar-me’n a la meua habitació perquè sóc molt poregós, tan sols tinc 10 anys. Tenia son, però vaig estar escoltant una estona darrera la finestra el so que produïa l’aigua al colpejar amb els cotxes, els fanals i fins i tot, la vorera i el carrer. Sempre m’han agradat aquestos moments i eixa nit era especial per a mi.


Desprès d’un hora gaudint de tot allò que eixa nit passà al cel, vaig sentir que els meus pares se n’anaven a dormir. La poca llum que hi havia a casa desaparegué i els meus ulls començaven a pesar-me cada vegada més. Sentia que la son s’apoderava de mi i era incapaç de fer-li front a causa de l’hora que s’havia fet.


Vaig introduir-me al llit, i de seguida vaig notar l'olor tan bo que feien els llençols que ma mare havia posat amb tanta dolçor. Em sentia de meravella, havia sigut un dia perfecte, Al col·legi celebraven els Nadals eixa setmana i havíem estat els meus companys i jo, tot el dia, cantant nadales i fent tallers d’allò més interessants. A més, Paula, una xica de la meua classe, m’havia donat un petó desprès que vaig d’ajudar-la a realitzar una activitat d’un taller que no sabia. Aquesta acció, em va convertir en príncep per moments i sols entrar a casa ja li ho havia dit a la mare amb una il·lusió enèrgica.


Finalment,m’adormí i em vaig endinsar en un somni que em va fer oblidar tot el que havia viscut al llarg del dia. Aquell somni era diferent als que solia tenir totes les nits, ja que sempre acostumava a imaginar historietes de cavallers,de naus espacials i de monstres que venien a per mi.


Les sensacions eren diferents, vaig trobar-me a un poble d’una muntanya on hi havia molta gent, homes, dones,xics i xiques joves, xiquets i xiquetes de la meua edat i, fins i tot,molts animalets i arbres que li donaven al poble un encant únic. Recorde que en aquell poble no hi havien normes, cada un feia el que volia i no entenia massa bé perquè. Em trobava a un parc ple de flors de colors especials i, de sobte, jugava al baló com si fos un més del poble. Tots em feien molt de cas, parlaven amb mi, em deien els seus noms, compartien tot amb tots i el seu somriure sempre estava present. No m’ho explicava, era tan feliç en eixe lloc que volia aturar el temps. Coneguí als pares del xiquets, i un dia menjant al carrer tots, un d’ells em contà tota la història d’eixe poble anomenat Celblau. Ell em digué que, des de ben xicotets, els xiquets, aprenen uns valor fonamentals per mantenir l’encant del poble, de manera que el respecte, l’amistat, l’amor, l’empatia, la sinceritat i, sobretot, l’afecte d'nus amb altres és el major tresor que els uneix. A la conversa que estava tenint amb un pare, s’introduí una dona major anomenada Amorelia, la qual em digué que en eixa poble mai no hi havia robatoris, les cases podien estar obertes tot el dia i que, quan algú necessitava ajuda, la tenia de seguida. Tots cuidaven la naturalesa, respectaven l’aigua, utilitzaven la bicicleta i contaminaven el menys possible. Jo no em podia creure el que estava escoltant perquè en el meu món, la gent no actua de la mateixa manera i, de vegades, ens trobem en una selva on mana el més fort.


Estava dormint, no escoltava res, no sabia si plovia o el sol ja havia guanyat la batalla al cel. L’únic que sé, és que jo estava de meravella a Amorelia i em negava a abandonar eixe somni. La mare havia entrat a la meua habitació per a despertar-me i, com no m’adonava, em va donar un crit que en feu botar del llit plorant com mai ho havia fet. Tot s’havia acabat, ja era al món real i ara havia de beurem la llet, posar-me l'uniforme i enfrontar-me a la vida un dia més, escoltant als meus pares el difícil que està la vida amb tanta crisi i tantes injustícies que obscureixen un món, molt contrari al que acabava de conèixer. Dins de mi, sabia que en Celblau, tots m’esperaven per a compartir eixos moments tan bons que vam passar junts.



MAI DIGUES MAI
Eva Maria Guillen
 
Va ser inesperat, ningú s’ho esperava. Va ser efímer, quasi no va donar temps que es consolidés. I va ser magnífic, el poder dels sentiments triomfà. Al parèixer, Marc ho tenia tot. Era alt, llest, atractiu i treballador. Li agradava menjar, gaudir, estar en bona companyia però tenia un defecte, no sabia res d’allò de l’estima. Li agradava cantar, riure, era extravertit i li encantava passar estones amb els seus amics en el Club dels records. Quan es posava a parlar deixava tothom bocabadat perquè pareixia ser un geni en tots els temes que li sortien. A soles havia una cosa de la qual Marc es feia el boig i es quedava com absent. Tasca prou difícil era fer que el Marc es ficara mut, i açò només passava quan li parlaven d’un assumpte, d’un a soles. Eixe tema tabú pel Marc, era el cor.
Marc era un home que cridava l'atenció pel seu carisma i la seua facilitat de paraula, però la vida encara no li havia donat l’oportunitat de vore que el que es trobava a la part esquerra del seu pit, era un gran cor, que encara que ell s’encabotara per fer-lo de gel, qualsevol dia arribava un solet deslumbrant i el derretiria fins a l’última cantonada del seu cor.
L’embaucador del Marc solia sortir de sa casa a les nou del matí, després d’haver passejat el seu gos, Coquet. Era meravellós veure'l eixir de sa casa sempre amb un somriure, desentonant amb la resta de la gent i com si cada dia per a ell fóra una nova oportunitat per a fer alguna cosa que les curtes hores del dia d’abans no l’havien deixat fer. Una de eixes matinades, Marc es va enfilar cap al banc on treballava. En el camí, va tindre la mala sort que li van furtar la cartera i tots els diners i la motxileta on portava les claus del cotxe, que també se les van endur. El Marc no sabia què fer. Tenia reunió amb els seus superiors per a conèixer a un nou empresari que s’adjuntava a l'entitat bancària.
Estava perdut en això de ficar-se a utilitzar els transports públics i va cridar el seu amic incondicionalment bo, Joanet, per a què li donés solucions i, encara millor, per si de cas estava lliure i podia apropar-lo al treball ell mateix. Joanet va apropar-se on estava, i en el trajecte i sense més preàmbuls, li va comentar que havia conegut a la xica perfecta per a d’ell. El Marc es va ficar a riure sense parar i li va dir sense més trellat:
-Joan, amic, ni una paraula més. Crec que ja em coneixes suficient.
A la qual cosa, l’amic no es va rendir i va continuar el seu discurs:
-Xiquet, fins ací has arribat, ja no vas a perdre més el temps i aquesta mateixa vesprada tens una cita amb ella. A més a més, crec que també treballa com tu en allò de bancs i economia. Intenta-ho, no perds res, deixa de ser un covard.
-Jo covard?
-Sí, covard. Covard perquè sempre tens por de patir. No t’arrisques mai, sempre vas a allò segur. Fas les coses que saps de sobra que vas a aconseguir. Alguna vegada t’has parat a pensar tot allò que estàs malversant per no deixar que el teu cor deixi volar els seus desitjos? Alguna vegada t’has parat a pensar el bé que et fa sentir dir-li a un amic, a un familiar, a una parella, aquestes dues paraules: t'estime? No, no ho has fet, i Marc ja es hora que escoltes a la gent que com jo et vol i que deixes d'emmascarar la por que no et deixa obrir els teus sentiments, amb una aparença feliç, agradable i meravellosa per a tothom. Açò no és la plena felicitat, en la felicitat plena està l’estima i la tendresa pels altres.
-Joanet, amic, tu ja saps com sóc jo. Jo no crec en allò de l’amor. Tot és una estratègia de mercat. Jo pense que la independència incondicional és allò més bo que ens ofereix la vida i t’assegure que mai em trobaràs enamorat de cap dona. Açò en mi no va a existir mai. Mai, Joanet, pareix mentida que no em coneguis.
Al pas d’una estona, els amics van arribar a on treballava el Marc. Just enfront del banc hi ha un semàfor que en eixe moment estava roig i que van aprofitar per a que Marc baixara del cotxe. En eixe moment passà una cosa inesperada. Va obrir la porta i va tindre la mala sort que no va mirar qui venia pel costat i va donar-li un colp a una xica que passava per ahí amb aspecte prou interessant. En aquest moment, el Marc es va quedar bocabadat mirant-la i no li sortien les paraules per a demanar-li perdó. Joan va exclamar:
-Elena, com és que estàs per ací! Quina alegria em dóna veure’t. Justament en aquest moment li estava parlant de tu al meu amic, eixe de qui t'he parlat, que es fa anomenar l'home de gel. Us presente. Marc, Elena. Elena, Marc.
Al Marc se li va quedar una cara que mai ningú havia tingut el plaer de veure. Era com que estava veient qualsevol cosa extraordinària. I sí, va passar el que tots estem pensant. Elena va aconseguir el que cap dona abans havia fet, havia enamorat el Marc.
Elena va resultar la nova inversora del banc. Sí, sí eixe nou empresari amb qui Marc tenia la reunió eixe matí. Les casualitats existeixen definitivament i Marc va tindre l’oportunitat de comprovar-ho. Van passar dos mesos junts i desprès es van separar perquè Elena es dedicava a viatjar molt i anar d’un lloc a un altre. Per això va ser efímer, encara que va durar el suficient per a fer que el Marc s’esmorçara les paraules que tant havia repetit. Ja havia comprovat que l’amor existeix i que no hi ha res més bonic en el món que mostrar l’estima que tens per la gent que et rodeja.
Des que Marc va conèixer Elena, va arribar a la plena felicitat, ara Marc sabia estimar i aprengué que mai es pot dir d’aquesta aigua no beuré i que la por a patir li havia tancat moltes oportunitats que hui per hui estava segur que no anava a deixar escapar.
Marc va canviar la seua filosofia, i encara que ja era una persona molt encantadora, a més a més es va fer un home expressiu i lluitador. Ara lluitava per tot el que realment volia. Li donava tot igual per tal de no quedar-se amb el dubte de res i la veritat és que la seua vida es va tornar un conte ple d’aventures i d'il·lusions i sentiments. Perquè...no oblideu una cosa...els sentiments són la roda més meravellosa que mou el món!


Carpe Diem
Anna Gómez Poquet
Es van creuar una última mirada. Còmplice. S’havien posseït apassionadament als lavabos del bar, quasi amb violència. Amb la força de qui vol escapar tot inventant una realitat paral·lela, diferent. Ambdós es dirigiren a la taula que originàriament havien ocupat durant la nit.
*
David va arribar a la taula i els companys feren broma. Havia estat fora més temps del reglamentari i aquest fet, atenent a les cerveses ingerides i les hores que portaven al mateix lloc, era un tema de conversa que no es podia deixar passar. Ell va continuar les bromes amb normalitat. Només uns minuts després va recordar el que havia sigut un encontre fortuït, casual, irreal. Paradoxalment no se li va passar pel cap contar-ho als companys de nit.
*
Ainara es va deixar caure al sofà. Era sorprenent l’estima que li havia agafat al vell moble de casa la mare. Quan ella va comprar la raconera nova li l’havia cedit. Seria cert allò que la comoditat dels sofàs augmenta amb l’ús de manera proporcional; a més hores fetes, més còmode es torna el sofà. Paraula. Ainara va pensar que alguna cosa no anava bé dins d’ella, una vegada més havia trencat totes les normes que ella mateixa -ningú li ho havia exigit- s’havia imposat en el terreny amorós. I sols podia pensar en la comoditat del vell sofà.
*
David era un xic normal. Tenia una vida normal. Vivia en un barri mediocre, poblat majoritàriament per estudiants, a València capital. S’havia mudat feia vuit anys, quan va començar la carrera d’Arquitectura. Allò havia sigut una odissea, però ja havia passat. Treballava, es podria dir que mal treballava, fent moltes hores i cobrant pocs diners, a l’obra. Tant que havia insistit el pare perquè estudiés, que no fos paleta com ell, que allò no era vida, sempre patint i amb el cul pelat. I mira per on havia acabat al mateix escenari que el seu progenitor, val que no feia pasteres com el pare, però el seu estatus de becari tampoc no el deixava exempt de les tasques bàsiques dins l’art de la construcció. Així era la vida de David. Compartia pis amb tres companys més. Havia tingut sort. Els companys no eren excessivament bruts, tampoc excessivament nets, era un equilibri sols entès per la comunitat estudiantil. Eren bons xavals i l’arrendament no era car, amb això bastava. Realment David era un xic normal, no tenia ambicions massa inabastables. El conformisme característic del segle XXI no havia trobat un opositor en ell, es deixava dur. Precisament aquest deix era el que l’havia propiciat a la monòtona vida que portava en aquells temps. L’any anterior s’havia trobat amb un títol que ja se li’n fotia i amb un futur que resoldre. “La llibertat està sobrevalorada”, havia pensat més d’un cop. Sobretot durant el primer estiu com llicenciat. Tots li preguntaven. Tant li van preguntar que un dia s’ho va tindre que preguntar ell mateix; era 18 d’agost i els pares ja estaven posant-se nerviosos. El pis el va mantenir, la tornada al poble, a casa els pares, era l’únic que ni ell mateix contemplava. El destí estava clar, València. L’ocupació era fusta d’un altre bosc. Un matí la mare li va suggerir amb aquell to suggerent que sols les mares aconsegueixen, que aquella amiga de l’amiga que tots tenim li havia comentat que hi havia beques per a enginyers novells. El fill de la prodigiosa amiga de l’amiga se n’havia aprofitat –tal vegada no era el verb més adient- el curs anterior. Que segur que després ja es col·locaria en l’empresa, que ell era molt treballador, la mare ho sabia. I David va assentir amb el cap, va apurar el cafè amb llet i se’n va anar a la piscina amb una sensació de tranquil·litat, ja sabia la resposta a la pregunta estrella de l’estiu, què faria el curs vinent. D’allò havien passat alguns mesos.
*
Ainara s’havia independitzat un setembre qualsevol. Els pares s’havien separat quan ella era xicoteta. Era natural de València, sempre havia viscut a la ciutat. Com moltes filles de divorciats tant el pare com la mare van intentar que res no li faltés. Un regal per aquí, un viatge per allà. No podia queixar-se, li havien dit més d’un cop. Tampoc va poder queixar-se quan el pare, bé perquè li sobraven els diners o bé perquè es sentia culpable de la seua marxa amb l’estimada de torn, li va alquilar un piset al centre de la ciutat. Ainara havia estudiat psicologia, i el pis era el regal del pare per finalitzar satisfactòriament els estudis. Era una xica intel·ligent, sempre ho havia sigut. La mare vivia a la zona nova de la ciutat, a la vora de les superestructures de Calatrava. Ainara havia viscut amb ella des del divorci. Amb el temps la relació mare filla es va anar fent insuportable. La mare vivia obsessionada per la imatge, per l’aparença. Potser pensava que el seu matrimoni havia fracassat per aquests motius o uns de similars. Ainara en canvi sempre havia fet oïts sords a les aparences i que la mare sempre insistís en el què pensaran la fastiguejava. Era una xica qualsevol, d’un barri de classe mitjana alta d’una ciutat com València. El seu futur no era un maldecap per a ella. Sabia que el pare tenia bons contactes, que la podrien situar en alguna feina relativament còmoda, tot i que els seus estudis no eren massa valorats en el camp en què es movia el pare. Tant li feia. Ella somiava amb obrir la seua pròpia clínica, i albirava la possibilitat de que el pare la financés, almenys al principi. Feia temps que havia deixat enrere la dèria per ser econòmicament independent. “Tu que pots aprofita”, li deia sovint l’única amiga que ella valorava, Emma. L’havia conegut de manera casual, mentre feia una cervesa amb el seu grup de sempre. Aquest grup era el grup dels pares; fills d’amics que havien crescut junts, havien anat als mateixos col·legis i havien fet els viatges d’estudis junts. Una comunitat que recollia fills de matrimonis que havien fracassat quasi majoritàriament. No es pot dir que Ainara no els estimés, realment havien sigut una ajuda en moments crítics, però els veia postissos, imposats. Per això va continuar la relació amb la xica que amablement li havia tret conversa a la cua dels lavabos, una nit qualsevol. Emma s’havia convertit en la confident més valorada d’Ainara. Quasi vivien juntes. Emma tenia claus del petit estudi. Això no va agradar a la mare, que malfiava de tot el que no portava carta de presentació. Però al pare li queia bé, potser perquè tenia una visió pràctica de la vida i va pensar que aquella nova amiga faria companyia a la seua filla. Contràriament a la mare, el pare malfiava de tot el que sonés a bona casa.
*
David va arribar al pis cansat, embriagat per la ingesta de cerveses. Va recórrer el passadís a les fosques, fins la seua habitació. Feia temps que no l’endreçava i allò era un caos. Aquell caos, però, era el seu espai, el seu món, i es sentia còmode. La seua habitació era tot el contrari a la seua vida, ben ordenada per mares i amigues d’amigues. Potser per això li agradava aquell racó. Ell sempre havia sentit passió per la pintura, per l’art. Però quan va voler matricular-se en Belles Arts els pares van fer figa. Allò no tenia ofici ni benefici, li havien dit. I amb l’amansiment que el caracteritzava David va preguntar què creien ells que tindria ofici i benefici. El pare ho va veure clar, Arquitectura. I allà que va anar David, de cap al Politècnic, però no a la Facultat que li hagués agradat. No sabia massa bé per què, però mentre es llevava la roba va recordar la conversa que l’havia abocat a cursar Arquitectura. “Coi de pares!”, va murmurar. Hauria sigut un gran pintor. Tenia imaginació i havia demostrat ser àgil amb el dibuix. Però ara ja estava fet, era llicenciat i el seu cap sols pensava en xafar el coixí. Dormiria fins migdia, els dissabtes no havia d’anar a tragar pols.
*
Ainara va posar música i es va fer un cigarret. Fumava picadura de tabac perquè els cigarrets manufacturats li feien venir maldecap. Va afegir un poc de maria. Li l’havia portat un amic de classe, una nit que fumaren i begueren fins acabar enrotllats al sofà de casa. Aquest paio li agradava. Era desentès i divertit. Ainara estava preparant una oposició. Havia hagut de matricular-se perquè els pares no pegaren la brasa. Anava a l’acadèmia de dilluns a divendres. Allà havia conegut al paio de la maria. Emma no tardaria en arribar, va pensar. Li abellia parlar amb ella, divagar sobre l’existència i la raó de ser. Sempre aprenien coses noves. Emma no havia estudiat. Treballava a un super, de caixera. Ella era feliç, però li hagués agradat ser mestra. Emma era un poc com el pare; mentre Ainara es qüestionava TOT Emma simplement vivia, era una persona destinada a ser feliç. Ainara envejava aquest esperit pràctic i desentès, Emma es sorprenia de la lògica d’Ainara. Feien un tàndem perfecte, Ainara es deixava dur pels pensaments i era Emma la que desfeia els conflictes existencials que abordaven la companya amb el seu pragmatisme de carrer. Ainara li contaria que havia conegut un xic al bar. Que ella estava plorant perquè no sabia com eixir de la cita amb el fill de que la mare li havia preparat. Que havien acabat dins el lavabo. Que es sentia especialment bé després d’allò. Que es sentia lliure.
*
Tot i que estava cansat David no podia adormir-se. Va recordar la xica del bar. Quan ell va anar a pixar la va trobar a la porta, esperant que el bany estigués lliure. Ell també havia d’esperar, algú bloquejava la porta del lavabo dels homes des de dins. Ainara feia mala cara, tenia els ulls dels qui ploren dissimuladament. El destí va voler que ell li preguntés què l’amoïnava, què hi havia al món que pogués fer plorar una xica tan guapa un divendres a la nit. A ella li va fer gràcia la galanteria del xic, i li va dir que estava aprenent a dir no. Que les llàgrimes formaven part d’aquest aprenentatge, que hi havia un paio que li feia repugnància esperant-la a la taula, que havia sigut un error anar a aquell bar aquella nit, i que encara era més depriment el fet d’haver-li de contar les seues penes a un desconegut a la cua del wàter. Ell va riure i li va dir que fóra el que fóra el que l’amoïnava ell tenia una frase per a aquestes situacions, “Carpe diem, princesa”. Ella va esclafir a riure, i ell també va somriure al llit, mentre ho recordava. No sabia perquè li havia dit allò, ell mai havia sigut un galant. Potser havien sigut les cerveses, potser que mai havia suportat veure algú plorar, potser que estava fins els collons de ser el David que tothom pensa que és. Potser també ell era capaç d’actuar de manera diferent, de fer allò que realment li abellia fer. Potser ell mateix havia arribat al punt inflexible en què hem d’agafar les regnes de la nostra vida.
*
Ainara va sentir les claus a la porta. Emma arribava de sopar amb uns amics. L’olor a maria la va posar sobre avís. A l’equip de música sonava Coldplay. Va trobar Ainara estirada al sofà, amb el gest de qui està als núvols. Es coneixien sobradament i Emma sabia que aquella cara no sols era efecte de la brossa. “Com ha anat la cita amb el pixa flautes de ta mare?”, va preguntar mentre es llevava les sabates i prenia posició al seu particular divan. Mentre Ainara treia unes cerveses i li cedia el porro va anar explicant-li que amb el “pixa flautes” res de res. Que no havia errat en el diagnòstic inicial, que era un estirat amb carrera. “I aquesta cara?”. Ainara va sospirar, va agafar aire i va contestar que havia conegut un xic fent cua al lavabo, “Un xic qualsevol...”. No en sabia ni el nom, no sabia què estudiava ni si treballava, era un complet desconegut. Juntes es van riure de l’anècdota, Emma li va llevar fusta dient que tampoc era dolent deixar-se portar per l’instint. Que no s’amoïnés, que era normal tenint en compte el que esperava a la taula del bar... Ainara va assentir amb el cap i va recordar què fou el que la va portar als braços d’un complet desconegut, David li havia dit, “Carpe Diem, princesa. No ens hauríem conegut si no hagueres acceptat la cita de ta mare...”
*
Era més de migdia i David va decidir que era hora de llevar-se. Algú li havia dit en alguna ocasió que dormir era perdre el temps. No estava del tot d’acord amb l’afirmació però aquell dia es sentia viu, actiu, amb ganes de fer coses. Va anar a la cuina a fer-se un cafè. Fos l’hora que fos David prenia un cafè quan s’alçava del llit. Quan la cafetera va esbufegar amb impaciència es va servir un glop a l’última tassa neta del prestatge. “Pau s’ha agafat festa!”, va pensar. Va sortir al menjador, ple de pots de cervesa i restes de cigarrets. Allà estava Ferran, tira’t a un dels sofàs jugant al Resident Evil. Es van grunyir un bon dia i van restar uns minuts en silenci, el temps que tardava el zombi de torn en assassinar a l’avatar de Ferran dins la pantalla. “Què tal la nit?”, va preguntar l’heroi del videojoc. “Bah! Una nit més!” va contestar el futur artista.
*
Ainara es va despertar amb el brunzit incessant del mòbil. Era la mare. No va respondre a la trucada. No tenia ganes ni esma de dir-li que no. Que no li havia agradat el Javier, que era un babau amb una targeta de crèdit que no li arribava per pagar-se un cervell nou. Que havia practicat sexe als lavabos d’un bar amb un desconegut del qual no sabia el nom ni molt menys qui era la seua família. Que ella no necessitava trobar parella per ser feliç, que havia trobat una nova màxima, que anava a proposar-li al pare que l’ajudés a trobar finançament per establir-se com psicòloga. Que la nova màxima era un tòpic llatí. Que deixés el gimnàs i les amigues del gimnàs i s’apuntés a classes de ioga o tai-txi... En definitiva, que visqués i la deixés viure a ella. Com li havia dit David la nit anterior, “Carpe Diem princesa...”

Confessió
Teresa Sanchis Argent
No sabia per on començar i tampoc tenia idea sobre com dilatar més el temps. Malgrat la seva indolència externa, sempre havia estat una noia tímida i de cor fàcil. Precisament per això, mai va aprendre a manejar-se bé als escenaris complicats. Aquella vesprada, la mirada afable d'ell xocava frontalment amb les esperances taciturnes de la jove que, a hores d'ara, ja només era un recés d'idees ballarines. Havia arribat el moment; tot el poble ho sabia però, per moltes càbales que havia estat imaginant la nit anterior, en cap d'elles va aconseguir concebre semblant tessitura. Estava nerviosa i fins el cambrer de trets orientals ho va notar per la manera en què ella movia la cullereta del cafè.
L'habitació feia olor de podrit. Potser provenia del peix rebutjat en el port marítim adjacent o tal vegada fos el regust de les arcades internes que ella sofria. En qualsevol cas, tot l'encant acumulat després de tants anys de confidències entre els dos semblava haver-se consumit en un sol instant. “És el que tenen els secrets” –pensava—. “Sovint, són tant forts que acabes per negar la seua existència per burlar el pànic de sentir-te descobert”.
Ella observava als nens que jugaven amb les seves botes d'aigua més enllà del finestral per no haver de mirar-li de front mentre ell apropava el tors al seu cos tremolós. La tensió es va empitjorar i ella va començar a fumar en altres mons fins que ell li va agarrar el polze en un gest que demanava a crits respostes immediates. “Em pots dir què et passa?” –va preguntar ell; “Tens cara d'enganyar a Hisenda” –va ironitzar. En aquest instant, ella es va inclinar per una actitud terrorista: quan no volia dir alguna cosa, ho deia a mig fer. Entre no fer res i prendre bones decisions, es pot anar donant passos, va pensar. Solia comentar, en petit comitè, que és precisament la distracció la que ens permet arribar al centre de les coses.
Va recórrer al més bàsic i va començar repassant els greus incidents que el temporal d'aigua neu havia produït en la gespa de grisonda de la seua casa. Van parlar de la depressió en la qual havia sucumbit el gruix de veïns després de la crisi industrial de la comarca i dels estudis que anava a reprendre ella en un parell de dies. Ell va articular un interessant tractat sobre la importància d'agafar a temps el tren de la vida i ella va exposar els seus temors més íntims després de comprendre que la mudança a la capital era un tràngol imminent.
Ell li agarrava ara les seues dues mans fredes per la por i, en aquest moment, ella va lliurar una lluita interna per expulsar allò que tenia estès per cada artèria. Ella va començar explicant-li el transcendental d'expressar les emocions conforme sorgien i li va parlar, fins i tot, de la fossilització que sofrien les mateixes quan s'emmudien. Ja quan semblava que les llàgrimes d'ella anaven a brollar en una explosió de sentiment contingut, ell es va apropar lentament a la seva galta dreta i va percebre el remolí de carícies congelades pels hiverns acumulats. Just quan el temps es va detenir i els seus contorns es van desdibuixar per reconèixer-se mútuament, la confessió millor guardada d'ella es va desvetllar amb l'arravatament d'un petó.

NINOT DE FALLA
ELO ORDINYANA
Uns mesos abans de falles, els membres de la comissió es reunixen per a concretar els últims detalls sobre la festa que s'acosta. En la reunió habitual del divendres a la nit, estan presents la majoria dels membres, el president, el tresorer i el secretari. Després de prendre café i xarrar distesament, perquè tots són de sobra coneguts desde fa anys, es disposen a revisar els últims detalls sobre el monument d’enguany.
President: Carlos, com anem de diners? Després de pagar el monument, la música i el sopar del dia San Josep, creus que ens sobrarà alguna cosa per fons?
Carlos (tresorer): Home, doncs clar! Aquest any tenim més diners que mai, entre els piquets que ens han tocat en la loteria, els fons de l’any passat, i enguany que hem treballat moltíssim, es pot dir que serà l’any que més diners tenim en tota la història d’esta falla. Anem a gaudir com mai de la festa, ens podem permetre tot tipus de luxes, fins i tot cava del bo per a la nit de Sant Josep, ja que hem treballat molt i ens ho mereixem, no? Què us sembla?
Tots: Això ens sembla superbé! Ja era hora que algun any ens sortissin els comptes! Seran les millors falles de la història d'aquest casal!
President: Bé! Bé! No us altereu! Anem per parts! Començarem per comptar tot el que hem de pagar i després si ens sobra una mica ja veurem si ens ho gastem en cava o en redecorar el casal, o en llogar un més gran, d’acord?
Carlos (tresorer): Deixa'ls home! Si hi haurà per a tot, us asseguro que ens podem permetre això i molt més! Bé, doncs després d'aquestes bones notícies crec que no hi ha res més que parlar. Cadascun dels encarregats de preparar tot el necessari, que es posi en marxa i faci les gestions perquè estigui tot a punt i en ordre per a les millors festes del món! Així que en marxa i ens veiem la setmana que ve, a la mateixa hora!
En el casal es respirava un ambient de goig i alegria que feia previndre el que serien aquell any les falles. Dos divendres després de la darrera reunió, s'havien congregat al casal tots els membres amb la mateixa eufòria que estaven anant cada setmana, ja que a falta de tres setmanes per les falles ja estava tot a punt per començar les festes i els típics sopars de les setmanes de falles. El casal estava preciós, s'havia pintat i comprat taules noves, els frigorífics estaven plens de menjar i beguda, doncs havien d'estar preparats per a que no faltara de res i tot el mon poguera gaudir.
S’havia quedat com sempre a les deu per començar la reunió, però eren ja dos quarts d'onze, i ni el president, ni el secretari, ni el tresorer havien aparegut per allà. La gent començava a impacientar-se.
-Jo me n’he d'anar, deia un, que demà treballe i no puc esperar més.
-Home, espera una mica, no van a tardar molt ja, segur que s'han retardat per algun motiu que ens explicaran.
Quan la gent començava ja a anar-se'n van entrar per la porta el president i el secretari. Les seves cares reflectien la perplexitat i la sorpresa com el que ha vist un fantasma al mig del carrer, els ulls molt oberts, les cares vermelles i els llavis secs com si haguessin passat el dia al sol en ple més d'agost.
-Seieu -va dir el president-, he de explicar-vos alguna cosa, una cosa molt forta i molt desagradable.
-No ens espantis, deia la gent.
-Però que ha passat? -preguntaven perplexos i impacients.
-Explica'ns .. és una cosa molt greu?
-Sí, em temo que sí. Escolteu, tot ha començat aquest matí, quan m'ha cridat per telèfon la mare de Carlos, molt espantada perquè el seu fill no havia dormit aquesta nit a casa, i creia que potser hauria passat la nit al casal ultimant detalls o fent alguna cosa. Jo li he dit que no, que al casal ahir no vàrem estar, però la tranquil·litzava per a què no s'espantara, dien-li que cridaríem a la policia i als hospitals i esbrinaríem el que li havia passat a Carlos. Bé, ateneu.. ara ve el més fort. Després de passar el dia buscant i d’ací cap allà per vore què és el que li ha passat a Carlos, he rebut una telefonada de la seua mare informant-me que a la habitació de Carlos ha pogut comprovar que no hi ha cap document seu, ni D.N.I. ni passaport i fins i tot que els armaris els té quasi buits. Us podeu imaginar com m’he quedat? Tot seguit, sense aturar-me gens me n’he anat corrent al banc perquè em temia el pitjor. I quina ha estat la meva sorpresa quan la noia del banc m'ha informat que el compte de la falla, de la nostra falla!, es trobava totalment buida! A zero! Quina desgràcia! Però quina desgràcia!!
Eixe mal parit ha fugit amb tots els nostres diners! No m’ho puc creure com ha pogut fer una cosa així!
La gent, sentint les paraules del president, no donava crèdit al que estava passant.
- No pot ser -deien.
- És impossible, ell no ens faria això. Sap quant d’esforç hem realitzat, sap el que suposa per a nosaltres aquesta falla, no ens ho podem creure!
Entre els laments de la gent i la seva perplexitat, el president va reprendre la paraula per anunciar que donades les circumstàncies aquest any es quedarien sense monument i que fins i tot sense festa, ja que els havia deixat fins i tot endeutats i tot el que hi havia allí ho haurien de pagar de la seva butxaca.
Amb les cares de tristesa i sorpresa pel que acabaven d’assabentar-se, la gent se n'anava marxant del local capcots, tristos i fins i tot plorant. No hi havia res a fer, no podien recuperar els diners a falta de dues setmanes per a les falles, no tenien ni un míser monument per a cremar la nit de Sant Josep.
Passats uns dies, a la localitat ja s'anava veient l'ambient que envoltava les falles, i molts dels que pertanyen a la falla de Carles es negaven a no tenir aquest any festa, així que es van reunir uns pocs per veure el que podien fer.
Al matí següent a la plantà, no es parlava d'altra cosa al poble, tots els grupets matinals es referien a l'original falla que aquest any es podia contemplar. Quan va arribar el president a la cafeteria a prop del seu treball per fer una copa abans d'emprendre la jornada laboral, es va fer ressò del que es murmurava i va preguntar què era el que passava.
-Que no t'has assabentat? Però si és la teua falla!
-Com? Què passa a la meva falla? Però si nosaltres no tenim falla?
-Et recomane que t'acostis fins al vostre casal i tu mateix ho podràs comprovar.
I com va ser la sorpresa per al president que en donar la volta a la cantonada es va topar amb aquell monument! Blanc es va quedar!No podia donar crèdit al que veia. Allà estava, com ell el coneixia, però dos metres més alt. Era CARLOS! Carlos convertit en ninot de falla, no s'ho podia creure! Als seus peus l'envoltaven milers d'acudits sobre la seva persona i la sàtira i la crítica més encertada que mai, doncs cada faller posava el que sentia, com a manera de desfogar-se del que els havia passat.
Els fallers d'aquella falla varen gaudir més que mai de la festa com els va dir Carlos però amb les crítiques al ninot, i més encara quan el cremaren a la foguera!


EL LLORO MALEÏT
TAMARA CUÑAT
Un dia, una noia que vivia a Xàtiva, tenia unes veïnes que se n´anaven de viatge i li van demanar per favor que si es podia quedar amb les claus perquè els vigilés la casa i ja de pas els regués les plantes.
Una tarda que tenia lliure es va anar a menjar a casa del seu germà i ja, de pas, passaria per la casa de les seves veïnes a fer-li un cop d´ull per assegurar-se que tot estava bé. Així és que va agafar al seu gos i se’n va anar cap a la cas. Una vegada allí es va posar a mirar-ho tot i, efectivament, tot estava en ordre, però de sobte va aparèixer el seu gos anomenat Coco amb un lloro en la boca. El lloro estava tacat de terra però la gàbia estava oberta i tenia menjar i beguda.
La noia molt preocupada perquè es pensava que el gos havia matat al lloro, va agafar i no se li va ocórrer una altra cosa que anar a la cambra de bany, rentar al lloro i assecar-lo i, més tard, deixar-lo en la gàbia com si no hagués passat res.
Al cap dels dies, i una vegada van tornar les veïnes, la noia va escoltar com xisclaven les dues, cridant el lloro. Esperant el moment oportú per baixar a donar-los les claus, es va decidir finalment i va a baixar com si ella no sabés res del lloro mort. Una vegada en la porta va cridar i va preguntar que era el que els passava, que havia escoltat com cridaven i estava espantada. Les noies van començar a assenyalar-li al lloro i la noia no se li va ocórrer una altra cosa que dir “què li ha passat al lloro? Ha mort? Haurà tingut un infart?”
Una de les veïnes estava blanca, no s´explicava l´ocorregut i per fi va respondre l´altra noia.
- El lloro va morir dos dies abans d´anar- nos de viatge i l’havíem enterrat en el petit jardí, i la gàbia no l´haviem llevat perquè no ens va donar temps i ara, en arribar de viatge, ha aparegut en la gàbia i totalment net.
La noia callada, no sabia què dir i va fer com si no sabés, deixant que les veïnes pensessin que la casa estava maleïda.
A dia d´avui, les veïnes estan mirant altres pisos per canviar-se.

No eixim de pa i peixet...
Ana Belén Mocholí Gómez
- A mi m’agraden més les xiques gitanes, són més guapes – amolla Francis en la porta del centre. Fa calor i una bandada de coloms passa per damunt, com saludant els que arriben.
- Mira que són guapes, eh! Però, per ara, prefereisc a les paies. Eixes no es respecten... – ho diu amb el convenciment que pot tindré algú als 15 anys. Manu és un galant, això no es pot negar.
L’educador els mira intuint on acabarà el tema:
- Com que no es respecten?
- Doncs perquè no...- continua Manu amb actitud d’ expert. - Els pots fer el que vulgues, es deixen fer. Si la major part ja no tenen INEM...
- L’educador, somrient, intenta intervindre:
- L’ INEM? Això no és...?
Però Deborah, que havia estat escoltant atentament, no el deixa acabar:
- Esteu equivocats. L’INEM el tens quan ja no eres verge, per això, en el “ajuntamiento”, quan et fan la prova saben que el tens.
Cansat i pacientment, l’ educador alça la mà perquè tots puguen veure que vol parlar:
- Anem a veure, l’ INEM és el lloc on es apuntem quan no tenim treball. Vosaltres parleu de l’himen, que es allò que perden les dones quan deixen de ser verges. Voleu que vinguen a donar-vos una xarrada sobre sexualitat? Tal volta seria interessant...
Deborah obri molt els ulls, espantada:
- No mestre, no. Que no em deixaran tornar ací...
Francis s’ emociona:
- Jo sí mestre, ens donaran condons i instruccions per a fer-ho!
I Manu li pega una espenta:
- Calla, burro, serà avorrit com sempre. Mestre, quan collons se n’anem a jugar al futbol? Sou molt pesats amb aquestes coses... sempre estem perdent el temps amb ximpleries en lloc d’estar jugant. Vull anar ja! – crida.
L’ educador sospira, mig abatut:
- Vinga anem. Ja ho parlarem un altre dia. Qui puja a per la pilota?


“A CARNESTOLTES..., QUIN XIVARRI!!!”
Ana Salonginos

No fa molt de temps, en un dia qualsevol, a l'escoleta infantil “ITUITU”, una escola molt alegre i avantguardista de València, es va produir cert xivarri per l'arribada de Casrnestoltes. Una festa que a tots els encanta, malgrat que no sabien tot el que aquestra festivitat escolar comportaria. Doncs ara ho sabrem...
Mestres i pares ens sentíem molt contents per gaudir un any més d’aquesta festa, o això era el que pensaven la majoria, a causa de l'èxit obtingut a la reunió de pares, realitzada dies enrere. Com altres anys, els mestres preparaven el taller per fer les disfresses dels petits amb els pares. Havia sigut, any rere any, una bona idea per compartir idees amb les famílies, però aquesta vegada no va resultar tan bona per a tots...
Al pati de l'escola, els mestres María i Joan, mentre els més petits juguen, comenten entre ells els afers de la propera festa...
María deia:
-Ens falten dues setmanes per a carnestoltes, segur que s’ho passem genial.
Mentre Joan li contestava:
- Potser que sí, encara que ens falta temps per a poder fer les disfresses i damunt cada vegada vénen menys pares per a realitzar el ditxós taller.
María, més positiva en aquest sentit, li diu:
-Ja, però sempre acaben venint, el problema és que tenim una mestra de baixa i hem d'ocupar-nos de les disfresses dels seus xiquets.
Joan assenteix i continua insistint amb el tema dels pares, dient:
-Si, és de veres, no sé que farem, açò cada vegada és més treball per a nosaltres. Cada vegada participen menys els pares, però és d'entendre, tal com està la vida i el treball no es poden permetre faltar i vindre, cada dues per tres, al cole per a fer tallerets.
María, que preferia no avançar esdeveniments, a la fi va contestar:
-Jo crec que, a més [[#_msocom_1|[Salt4.d.c1]]] d' això, és que quan ixen de treballar estan cansats i volen anar cap a casa per a descansar.
Joan, que continuava pegant-li voltes a l’assumpte, diu:
-Potser, [[#_msocom_2|[Salt4.d.c2]]] però després es queixen que no fem res en [[#_msocom_3|[Salt4.d.c3]]] el que puguen participar, i sí que tenen temps per a estar de [[#_msocom_4|[Salt4.d.c4]]] cafenet, ja vorem en falles que hi fan.
Maria que a poc a poc anava calfant motors sobre el tema, assentí dient:
-Doncs, tu què creus? En falles s’ho [[#_msocom_5|[Salt4.d.c5]]] curraran molt més, no ficaran cap problema, no veus que [[#_msocom_6|[Salt4.d.c6]]] estan els [[#_msocom_7|[Salt4.d.c7]]] premits al millor ninot, llavors tots volen destacar.
Joan molt enfadat, contesta:
-Això sí, mira que els agrada fer-se de notar, a més de rivalitzar per ser sempre els millors, però com a Carnestoltes no hi han premis, passen de preocupar-se per les [[#_msocom_8|[Salt4.d.c8]]] disfresses.
María diu:
-Ja ho sé, és molt fort.
Joan, molt ofuscat, contesta:
-Sí que ho és!!
Joan, que no pot parar de fer sang negra continua dient:
-A l'hora del [[#_msocom_9|[Salt4.d.c9]]] menjador sí que [[#_msocom_10|[Salt4.d.c10]]] están sota la finestra [[#_msocom_11|[Salt4.d.c11]]] escoltat què fem o què diem, per això sí que tenen temps, són poc dotors.
Maria, li contesta:
-Ja [[#_msocom_12|[Salt4.d.c12]]] et dic!!
De sobte, sona la sirena, anunciant que el pati s'ha acabat i Joan i Maria, prou enfadats, intenten fer bona cara i mantenir les formes davant els nens i nenes, i comencen a cantar la cançó de recollida de les joguines, per tal de que els nens recullin tot i facin les files per anar cap a classe.
Una vegada dins l'aula, tots asseguts a l'estora comencen a realitzar l'assemblea parlant, com no, de carnestoltes...
Maria diu:
-Sabeu que el dilluns vindrà el Pare Carnestoltes per donar-nos les consignes de tota la setmana?
Els nens molt contents, diuen:
-Sí!! I que ens dirà, segur que ens pintem la cara i portem el pijama girat, o potser que portem una samarreta o corbata dels pares...
La mestra, els diu:
-Pot ser tot això i alguna cosa més, ja ho sabrem quan arribe..
De sobte, una veueta surt, dient:
-Senyo, jo crec que no podré portar res del meu pare, perquè la meva mare diu que està farta que demanes coses de casa...
Maria, que ja estava prou enfadada amb el tema, i que no esperava la resposta del petit, intentà mantenir el tipus i va respondre amb molta dolçor:
-No passa res Miquel, no pateixis, jo parlaré amb ella i veuràs com sí que podràs dur el que demani el Pare Carnestoltes.
El nen, molt espantat i preocupat li va dir:
-No, no senyo, que la meva mare em pegarà una bufetada, perquè diu que les coses de casa no es conten, i menys a l' escola.
La mestra Maria el va tranquil·litzar dient:
-Bé, doncs no passa res, no pateixis, li ho diré a tots els pares i així no sabrà que m'ho has contat.
A l'hora de l'eixida, a la porta de l'escola, els pares comenten la proposta...
-Heu de vindre aquesta vesprada al [[#_msocom_13|[Salt4.d.c13]]] ditxòs [[#_msocom_14|[Salt4.d.c14]]] talleret? Jo estaré fent-me el [[#_msocom_15|[Salt4.d.c15]]] cafenet en el bar, així que Idaira es cansi fins l'hora del sopar.
-D'acord, doncs a les 5 ens [[#_msocom_16|[Salt4.d.c16]]] veiem allí, perquè [[#_msocom_17|[Salt4.d.c17]]] així de tot han de traure punta... Ens pensen que no tenim feina.
-Jo si que hi aniré, així sé com [[#_msocom_18|[Salt4.d.c18]]] aniran vestits els xiquets.
-Bé, [[#_msocom_19|[Salt4.d.c19]]] tu sempre tan [[#_msocom_20|[Salt4.d.c20]]] col.laboradora, que ets pilota, que el teu fill no el van a voler més perquè estigues a tot hora en l'escoleta.
-És per saber com es duen i parlen les mestres, per si es duen tan bé com volen vendre de portes cap a fora. A més, que el meu home tinga el sopar fet, que faça alguna cosa.
-Després diuen que som dotores!! Però altres ho tenen tot, bé doncs ja ens contes.
-Bé així quedem.
María escoltant-ho tot, va decidir realitzar un altra reunió a les 6 de la vesprada per a no destorbar més als pares. Varen acudiren tots els que pogueren. I una vegada tots asseguts, Maria va començar a parlar.
-Hem considerat oportú realitzar aquesta reunió per aclarir les propostes de carnestoltes. Hem pensat realitzar una votació democràtica per tal de dur a terme aquesta festa amb il.lusió, així que no us prengueu com una obligació. Des de l'escola demanem la vostra col.laboració per tal que participeu i us sentiu part de l'escola ,i com a tal, certes coses com ara la festa de carnestoltes la prepararem junts. Comencem doncs.
A la sala es produeix prou de xivarri, i després d'una estona un portaveu dels pares comença a parlar...
-Per majoria ens hem de dir que estem molt contents amb l'educació que reben els nostres fills, però de vegades no penseu en les responsabilitats que tenim a casa els pares, per això hi ha vegades, com aquesta que no tenim temps per a preparar i participar en tot el que proposeu.
De sobte, altra mare molt acalorada i amb un to prou elevat, diu:
-A més que no tenim prou de temps, hi ha vegades que demaneu coses prou comprometedores i que hem de portar sí o sí, si no mireu malament el xiquet i poseu notetes a les agendes. Això al meu poble és obligar-nos amb molta classe. A més que molt de motivar els nens, però als pares gens perquè participem, solament en falles.
Maria després d'escoltar més queixes que propostes, es disposa a concloure el debat, proposant:
-Bé, com penseu que és excessiva la demanda de la vostra col.laboració, des del centre ens comprometem a ser menys insistents i a suavitzar les exigències. La nostra proposta era totalment voluntària, disculpeu si hem estat molt insistents i hem transmès un altre missatge, tot era pel bé del petits. No obstant això, cadascun que col.labori en la mesura que li sigui possible.
Els pares van assentir, i es van acomiadar de la resta de mestres cordialment.
Una vegada fora de l'escola, continuaren el debat i el dilluns següent varen portar durant tota la setmana tots i cadascun dels objectes que el Pare Carnestoltes anava manant dia rere dia.
A més, varen acudir al taller de disfresses tots els que van poder, i eren molts, més que mai. Aleshores, es van fer totes i cadascuna de les disfresses en un ambient molt familiar i dinàmic, on mestres i pares varen compartir anècdotes quotidianes entre rises i expressions col.loquials.
Al divendres, van celebrar la festa de carnestoltes i tots els nens i nenes van anar disfressats de bruixes, pirates, fades i princeps, gaudint una vegada més, tots junts, majors i menuts, mestres i pares, de la festivitat.

UN DIA D’ESCOLA
Carolina Ortega
El despertador va sonar a les vuit del matí. Em vaig aixecar amb moltes ganes de gaudir, alguna cosa em deia que anava a ser un bon dia. M'endrecí, vaig agafar les meues coses, i vaig posar rumb cap a l'escola d'educació infantil.
Eren les nou del matí i els nens i les nenes van entrar a classe amb cara de somni, uns reien i a uns altres no els feia molta gràcia, però tots començarem el dia amb ganes de passar-ho bé.
Ens tocava desenvolupar els sentits i havíem proposat moltes activitats sobre el tema. Jo vaig decidir realitzar una activitat relacionada amb el sentit de la oïda. Per això vaig utilitzar molts sons d'animals, ens ho pasàrem genial imitant tota classe d'animals per tota l’aula.
Va arribar l'hora de sortir al pati, ja eren les 10,30 h. Mare meva com passava el temps! Mentre sortíem al pati, Hermi es va apropar i va dir:
- Que bé ho han passat!
- Sí , que has fet avui? – li pregunti jo.
- Hem desenvolupat el sentit del tacte – em va contestar
- I què has utilitzat? – li preguntí molt interessada
- Moltes textures diferents, com per exemple l'arròs, la farina, la sorra...
Vaig pensar que seria una bona activitat per desenvolupar aquest sentit i li vaig dir:
- M’ho podries deixar per a demà i així també ho faig en la meva classe?
- Ah no, no! -em va dir ella Ioli.
- Però dona, no siguis així que tu tens moltes coses més per fer- li recriminí jo.
Es va quedar un minut pensant i em contestà:
- Això no és veritat! I a més, ja t'he dit que no perquè vull jo les textures
- No et posis així - li contesti – fes-ho tu avui i demà ja ho faré jo
Hermi que hi havia estat callada durant tota la conversa va dir:
- Doncs, sabeu el que us dic, que no us les vaig a deixar a cap de les dues - ens va contestar -molt enfadada, som companyes i com a tal ho hem de compartir tot i si no res.
Ioli i jo ens miràrem i pensàrem que tenia raó, així que vam agafar totes les textures i les compartirem.
I així, aquest mateix dia vam aprendre que ser egoista no és un bon camí a triar, i que compartint les coses som molt més felices.
I conte contat un dia en l’escola passat.


Maite Calatayud
Una càlida vesprada d'estiu, la barca es lliscava lentament sobre un llac ple d'éssers habitables, sent molt grat deixar vagar la ment pel regne de la fantasia.
Em vaig decidir a pujar en la barca, disposada a passar un moment d'allò més plaent, deixant-me portar a un món nou, un món en el qual no existia l'enveja, la rancúnia, l'odi, la tristesa… un món en el qual es transmeta tranquil·litat, amor, alegria, emocions… com diria la cançó d’Aladin, un món ideal.
El meu viatge començava, amb la meva motxilla a coll i la intriga del que m'anava a trobar. Disposava de menjar i de beguda i d'algunes llepolies que m'havia comprat en el quiosquet del llac. Remava i remava, observant la bella naturalesa que estava al meu voltant. L'aigua era clara com un cristall en el qual em reflectia. Veia als peixos nedar dins de l'aigua, peixos de molts colors, vermells, verds, grocs, violetes… i de totes les espècies. Estava gaudint d'aquest viatge.
Allí, al fons es podia apreciar una petita illa. Vaig decidir anar fins a allí.
Vaig arribar fins a l`illa, vaig deixar la barca amarrada i vaig baixar. A simple vista no vaig veure res, però un soroll va fer que anara fins a dins de l`illa i veiés el que amaga. L'illa estava molt deteriorada, els arbres estaven secs, el sòl estava ple de cigarretes, fustes. Eren indicis que algú havia estat allí.
Vaig descobrir una petita cabanya, vella, que gairebé no es podia ni sostenir. Em feia por entrar, però el soroll venia d'allí i no podia passar-ho per alt, de manera que vaig entrar. En ella hi havia 5 ànecs xicotets, estaven espantats per la meva presència. Estaven molt prims. Els vaig donar el menjar que portava en la motxilla i,famolencs, es la van menjar tota.
Els ànecs portaven en el coll un collar amb un número. Eixe número el porten per a saber quants ànecs havien en l'illa. Portaven el 6, el 32, el 20, el 5 i el 14. Supose que la resta d'ànecs se'ls havien emportat. Així que vaig llevar el collar que portàven, de manera que si venien a buscar-los no es pensaren que eren eixos els que faltaven. Jo no podia deixar que aquests aneguets es moriren de gana. L'illa ha de tornar a ser com abans i jo m'encarregaria d'això. Estava fosquejant i me n'havia d'anar a casa.
L'endemà, vaig emprendre de nou el meu viatge amb barca. Anava carregada de menjar. Quan vaig arribar es van posar molt contents, això ho vaig repetir en diverses ocasions fins que els aneguets es van posar forts i bonics. Els xicotets van créixer forts i sans. El meu viatge havia acabat. De tant en tant, em passejo pel llac i els veig.
Ara, a l'entrada del llac, hi ha un cartell que posa: PROHIBIT PESCAR I AGAFAR ANIMALS DE L´ILLA. GRÀCIES.


Nit de lluna
Salvador Benavent Llàcer

Tot començà un dissabte de vesprada. Aquell dia tocava eixir tots tres amb el cotxe. Se suposa que ens esperava una nit divertida i agradable.
Ja de viatge comentàvem entre nosaltres els plans que hi havíem de dur a terme eixa mateixa nit. El sol ja no hi era, i en aquells moments circulàvem per una estreta carretera, més ben dit, un camí que va ser asfaltat.
Tot anava bé. Pere deia: En arribar li diré a la Tere que avui vull demanar-li d’eixir -referint-se a festejar.
Jo vaig fer-me el boig, perquè ja era la no sé quantes vegades que em deia el mateix, però el Joan, el qual va seure’s al darrere, sempre li seguia la corrent i, a més, arribava a fer plans nupcials per a tots dos.
Anàvem sols pel camí, tan sols ens feia companyia l’ombra dels pins que, ja ben crescuts, s’observaven a la part esquerra i l’ombra de les vinyes podades que semblen esperits adornant la nit. El paisatge més bonic era la imatge dels ametlers florits sota la llum de la lluna més plena que jo mai havia vist en la meva vida.
En eixe moment el motor del cotxe començà a fer un xerric estrany.
- Que fa temps que no revises el cotxe?-em deia Pere.
- Este trasto no fa falta que el revise, el que li toca és donar-li la penitència.
De sobte, el motor s’aturà, desprès de fer-se sentir un soroll que parlava per si mateix.
Joan que sempre gasta, en excessives ocasions, l’entonació burlesca entrà en conversa: Crec que hauràs de pagar fins i tot per a què et compren esta casserola de llauna. I fes-ho ben tranquil que, així i tot, guanyaràs molts diners .i em vaig haver de tragar les risetes.
Estàvem en meitat del bancal, el poble més a prop se situava a 6 kilòmetres. Però no eren tot notícies dolentes, en el mig d’una arbreda no molt llunyana s’albirà una llum molt tènue, com si fóra d’un cressol, el qual el portava una persona una mica corbada, com semblava per la silueta que es deixava veure a besllum.
Algú de tots tres hauria d’anar a demanar ajuda a aquella espècie d’humà. Però ningú de nosaltres es llançava.
- De seguida estic de tornada, parella de poregosos!
I va ser el Pere qui, en un cop espontani i sense pensar-s’ho dues vegades, caminà a cama llarga cap a la llum.
De sobte, quan Pere arribà al lloc, la llum desaparegué i hi hagué un crit. Nosaltres ens quedarem bocabadats, però, després d’una estona, vàrem notar la presència d’una ombra.
- Qui va ahí! –diguí jo.
Però vaig reconèixer que era el Pere, tot i que aquest no en disparara una.
Finalment, aconseguí arrancar el cotxe. Allí fora devia de fer mes fresca de la que jo tenia perquè, ja de camí, a Pere va canviar-li la veu una mica més refredada i greu. A més, pel que vaig observar, va canviar-li també la mirada per una mirada estranya i sospitosa, com si ens diguera us tinc mania. Sospirava com un nadó lamentant-se després de plorar.
En arribar al poble, el Joan i jo ens dedicàrem a empinar el colze, i Pere es va perdre amb la Tere. Tots dos camuflats per la foscor d’un pallar. Llavors. Fou en aquell moment quan vaig veure per última vegada aquella parella.
És estrany, però diu la gent del poble que de vegades falten ovelles del ramat, i que un dia van veure algú semblant al Pere per la nit eixir del corral dels animals, amb tota la boca enviscada de sang. Però esta persona es molt peluda i amb les dents exagerades. Jo no sé si pot ser o no el Pere, però sols puc dir que vaig deixar de conèixer el meu amic la nit que, enmig d’un camí al camp, per un moment va separar-se de nosaltres .

Josué Bueno Chover

Quan el seu pare va morir, ell tenia 13 anys i la seua mare va seguir un a un tots els projectes que havien planejat per a ell amb el seu marit. No volien que fóra com el pare, una persona que només sabia treballar, que no tenia preparació, que no coneixia el món. El xic va estudiar, va créixer i va escapar del record del seu pare, impulsat pels consells d'una mare que no li donava treva. Per fi, va estar ben situat. Tenia una casa magnífica, una dona que el volia, un parell de xiquets bulliciosos i un treball estable; però li faltava alguna cosa que no aconseguia omplir ni amb la música de Mozart.
Un bon dia, en què no caminava apurat de temps, es va detenir un poc més de l'acostumat davant un espill i, després de l'afaitat, es va descobrir uns trets molt marcats que no tenien res a veure amb aquell jove de 15 anys que va seguir una vida que havien preparat per a ell. En la seua cara estaven sedimentats els mateixos trets del seu pare i açò, contra el que haguera desitjat la seua mare, li va donar ànims per a seguir. Ja no era necessari mantenir cap engany, perquè el seu rostre era idèntic al del pare mort i ell tornaria a repetir els seus mateixos errors i encerts, com farien els seus fills, als quals mai furtaria el seu record. Açò el va fer riure amb alegria perquè, per al seu consol, ja no havia de demostrar res a ningú.

QUIN EMBOLIC!

Rocío Campos Muñoz

Aquest matí, Joan ha anat al metge per a que li donaren l'alta per a l'empressa perquè ha estat malalt. En arribar a casa:
- Com has quedat al metge?. - Li ha preguntat la seua mare, quant Joan ha tornat del metge, després d'una gran estona.
- Estaven Toni i Conxi. - Toni i Conxi són dos veïns de Joan, que sempre estan discutint després que van tenir un accident, fa uns quants anys quan tornaven de vacances, i l'home va perdre el cap.
- T'han donat l'alta?. - Li torna a preguntar la mare, perquè el fill no respon a allò que li pregunta la seua mare.
Toni no m'ha conegut, està molt boig!. Allí estaven discutint els dos, com sempre. Quina vergonya davant de tota la gent i no és tallen ni un pèl! Què vas a fer per dinar? Quina fam que tinc! Per cert, demà ja vaig a treballar, perquè el metge m'ha donat l'alta i m'ha dit que ja estic millor. Això ja ho sabia jo!!!.

Ismael Pla Martínez

No m'explique el què va passar. Vaig tancar els meus ulls només un breu instant, just el que va durar el meu badall. En veritat la reunió per saber la situació financera de l’empresa on treballe estava molt avorrida i els meus esforços per estar despert després d'un dia esgotador eren considerables. Però de sobte, estava en un lloc on una pluja torrencial queia implacable. Era curiós que el tramvia que s'allunyava, igual que els carrers i les llums dels fanals, em resultaren familiars i això que no tenia ni la menor idea d'on estava.
Vaig buscar ràpid refugi sota el sostre d'una vella casa quan em vaig adonar que em banyava de veritat. Si tot açò era un somni... en quin moment algú mouria el meu muscle per a avisar-me que la reunió ja concloïa? Però les hores passaven i jo seguia allí. La gent transitava pel meu costat indiferent. Vaig tractar de reconèixer les seues cares però mai els havia vist abans en cap andana dels meus viatges. Era tan real tot açò que no podia creure que només un xicotet moment arrere havia estat escoltant les estadístiques respecte les vendes, accions i balanços.
Era estrany aqueix lloc, ja que tenia tant de tants llocs sense ser cap d'ells: de sobte estava a la Gran Via de Madrid com era al carrer on jo jugava en la meva infància. I va ser llavors quan la vaig veure. Caminava cap a mi sota un paraigües blau i va buscar refugi on jo estava. Em va explicar que solament una estona abans llegia una novel.la estesa en l'arena d'una bella platja de Catalunya i que en un moment va badallar i, sense saber com, va arribar fins allí. Encara que no endevinava on estava, també li van semblar familiars alguns detalls. La xica va abandonar el paraigües i va deixar que el vent se l'emportara fins més enllà dels núvols. Ens agafàrem de la mà i caminàrem pels carrers d'aquell lloc banyant-nos de pluges....fins que algú va moure el meu muscle i va interrompre el meu somni per a recordar-me que ja era hora de dinar.

CONVERSES DE MATÍ

YOLANDA MAS MIGUEL
Metro Serradora-Albereda, les 8h del matí. Dues veus femenines, que semblen de mitjana edat, arreglen el país entre els badalls d'una audiència concorreguda que sembla no escoltar. Els seus cossos, després d'un eixam de mans que s'agafen a la barra superior.
-No sé a on anirem a parar, les coses van cada vegada pitjor i ningú fa res per canviar-les. Igual em dóna Zapatero, Rajoy que el Rei.
-No em toquis al Rei que em deslligo, és una vergonya, amb tanta despesa, així qualsevol té néts, mentre els altres sense poder tenir descendència.
-No ho diràs pel teu Juanito que ni ganes té.
-Ja em diràs a l'atur i sense núvia, ho té molt negre el pobre meu. A casa el tinc connectat a l'internet per fer currículums, que no li diuen ni li responen tan sols.
-A veure si és que està veient pàgines guarres, com les anomena el meu Alber.
-El meu Juanito no és com el teu Alber que s'ha criat al carrer amb els pitjors del barri.
-Sí, sí, però aquí el tens de lampista titulat i amb un ajudant al seu càrrec. Que no para de posar canonades.
-Ja, però és que el meu Juanito ha estudiat per a més i, encara que li han sortit treballs com a l’Alber, jo li he dit que els rebutgés, que un plat de menjar a casa de la seva mare no li faltarà mai. Però clar no totes som iguals ...
- Doncs encara sort, que si no apanyades anàvem!
- Què vols dir?
-Res, que això de la crisi no ho va arreglar ni Zapatero ni Rajoy ni el Rei.
-La Merkel havia de venir aquí a Espanya a posar ordre i a fer fora tant vague i corrupte.
-Doncs això.
Se sent per megafonia: "Pròxima parada: Alameda".
-Aquí ens aturem.
De sobte, les dues veus òrfenes prenen corporeïtat en forma de mares de qualsevol dels de la meua generació. En sortir un senyor que semblava profundament adormit deixa anar:
-Molt ben dit, senyores, això no ho arregla ningú.
La cremà de Berlusconi
Raül Barrachina

A la portada del diari que té damunt la taula hi apareix Berlusconi rodejat de fotògrafs. “Il cavalieri serà jutjat”, resa el titular. Joan fa un glop al café bollint mentre llig açò. El seu pensament viatja cap a Itàlia. Recorda el viatge que va fer ara fa dos anys amb Laura, en el qual recorregueren la Toscana i les principals ciutats del país. El típic. Què serà ara de Laura?, pensa. Ja fa més d’un any que no sap res d’ella, des del dia que coincidiren a El Corte Inglés, dos mesos després que ella l’abandonara per un italià que va conèixer a la catedral de València.
Com comença a posar-se de mal humor passa la pàgina del diari mentre intueix que, aquest any, Berlusconi serà un dels principals ninots a les falles.

L’AMIGA

Natalia Durán

- No sé si deixar-ho o no? ... És que Sant Valentí no és una data molt bona ... Igual m'espero fins al març.
- Dona igual el dia, l'hora ... Si és que per a aquest tipus de qüestions no hi ha un moment ideal, a més, vosaltres ja no us suporteu l'un a l'altre ... En fi, no sé què dir-te, aquesta és una decisió molt personal.
- Però si jo no t'estic demanant que em digues res ni tampoc que m'aconselles, només estava parlant en veu alta ..... A més, jo a Felip el vull molt, encara que sigui un pesat i no l’aguanti ni la seva mare ... . Per això és que no sé com plantejar tota aquesta situació. Tu què opines?
- Res, no opino res. No m'havies dit que no digui res?
- Doncs si no opines res ja pots marxar! Que jo ja aniré pensant què fer ...
L'endemà, Anna, l'amiga que no volia donar consells, amb tot el ressentiment d'una amiga ferida, va anar a veure a Felip, que serà deixat per Sant Valentí, per explicar-ho tot:
- Felip, t'he de dir alguna cosa important.
- Què passa Anna? Et veig molt preocupada.
- És que ... Emmmmmm ... Res, que Pilar vulga deixar-te.
- Però, què estàs dient!?
- El que sents, que vol deixar-te. I a més, ho vol fer per Sant Valentí. Com et quedes? ... És que quan vol és dolenta, molt dolenta, veritat?
- El que m'estranya és que parlis així d'ella. És que no sou amigues?
- No, ara som examigues. I et dic més, si vols, puc ajudar-te a planejar una venjança ...
Aquesta mateixa vesprada, Pilar i Felip planegen la més dolça de les venjances:
- Hola cari, he de veure’t. Hem de parlar (Felip a Anna).
- D'acord, a les vuit al bar de "Pepe".
En arribar al bar, a la taula estaven asseguts Pilar i Felipe ...
- I això què és?
- És que fa molt temps que t'ho volíem dir.
- ¡¡¡¡¡¡¡¡¡ Que, que, que, que, queeeeeeeeeeeeeeeeeee !!!!!!!!!!!!!!!! Això ha de ser un malson, no pot ser veritat. Sou el pitjor! Per això tu, mosqueta morta, no volies donar-me cap opinió! I tu Felip, deixar-me per aquesta boja ...
... Quan se'n van del bar cada un cap a casa, Anna crida a la seva amiga Pilar i li diu:
- Gràcies Pilar, no sé que hagués fet sense tu. És que si no hagués estat per aquest pla, no l’hagués deixat mai.
I conte contat, aquest conte s'ha acabat. Però com? ... Doncs bé, aquesta història acaba amb que Anna sí que havia pensat què fer ... I una amiga és una amiga, o com diu el refrany L'amistat és més difícil i més rara que l'amor. Per això, cal salvar-la com sigui.


UN ESTIU DIFERENT

CAROLINA ESTEVE PEIRÓ

Com tots els anys quan arribava l’estiu un grup d’amics havien quedat per passar una bona estona junts. Havien quedat que Anna hi passaria a per tots.
- Va Maria, ja baixes! (crida Anna)
- Fa una estona llarga que estem esperant (diu Vanessa)
- Ja, ja baixe! (contesta Maria)
Mentre tots esperaven que Maria baixés, no hi podien pensar el que els anava a passar eixa nit.
Tots junts, com cada any a l’estiu, caminaven entre rialles pel poble (per cert, un poble xicotet d’uns 500 habitants més o menys). Anaven a un vell arc (on feia anys, a la guerra civil, hi havia sigut part de la muralla fronterissa del terme d’Aragó), on solien quedar per contar-se com els havia anat l’any. Ja dins, tots junts hi varen seure a terra.
- Xe, va, ja estem tots?
- Sí va, anem a començar.
- Eeeh! Un moment, jo crec que no hi vaig a participar.
- Va Pere ets un “cagat”.
- No, no jo mire sols.
- Val, ja prou comencem els que sí que volem.
Aleshores. varen treure un paper al qual hi havia pintades les lletres de la “Ouija”, varen treure també un got de cristall i començaren el joc. Començaren tots amb el dit damunt el got i a fer preguntes d’allò més estranyes i dolentes per alguns.
De repent, mentre tots s’ho prenien com un joc absurd, començaren a ocórrer coses estranyes: un cigarret que tirava fum i s’encenia a soles, pareixien ombres sobre aquells antics murs i el detonant de tot: l’esclafit del got!
Tots apavorits varen parar el joc, es varen mirar a la cara i tots hi eren pàl·lids, amb els ulls ben oberts, mentre el Pere plorava i deia:
- Ja ho havia dit jo, això no es fa -deia Pere.
- Xe, calla Pere -contestava Maria.
- Això, ja tenim prou en el que ha passat -deia Ana.
- Us havia dit que als morts cal deixar-los tranquils -deia Pere.
Tots junts tornaven a casa, amb un gran silenci i una por que els recorria el cos. Ningú de tots volia parlar del que havia ocorregut però, de sobte, Anna parlà:
- Aquesta nit no sé si vaig a poder dormir.
- Va, tot el que ha passat són coincidències – va dir Vanessa.
- Clar, com a tu no t’ha parlat el teu avi que és mort, ens ha fotut!
- Jo mai més vaig a tornar-ho aa fer. Estic atemorida! –digué Maria.
- Jo no hi dic res perquè...( diu Pere)
Un a un varen anar quedant-se en les seves cases, es varen donar la bona nit però ningú abans d’acomiadar-se va anomenar res més.
La Maria, en arribar a sa casa, hi va coincidir amb la seva cosina al llit. Li ho va contar tot i la seva cosina li va dir que, per favor, si hi podien dormir juntes al mateix llit, que ella eixa nit també hi havia fet el mateix i també hi havien ocorregut coses estranyes.
De sobte, sense saber com, la bombeta s’encenia i s’apagava. Les dues al llit agafades i tremolant no volien obrir els ulls i deien:
- Vull que açò acabe jaaaaaa! -crida Maria.
- Jo també -hi contestà la seva cosina.
L’última cosa que es va sentir abans d’adormir-se van ser petjades i un gran colp a la porta i el soroll de cristalls trencats.
Aquella nit no se sap com, però quasi tots els joves del poble i totes les colles hi varen coincidir que havien jugat a la “Ouija”. Pot ser casualitat, realitat o fantasia , qui sap?
Tot està a la ment o pot ser no? .

Conte de Beatriz García Argudo, “Un malson diferent”


Per fi tornava a casa. Feia dies que no podia dormir bé, sempre el mateix malson. Amb el silenci i la calefacció el tren resultava confortant. Era impossible evitar les cabotades.
<<Última parada!>> – diu el revisor.
Aquestes paraules inesperades sobresalten a Carolina – <<Vaja m’he quedat adormida! >>– Pensa interiorment mentre es refrega la cara per a espavilar-se.
Les portes s’obrin i Carolina baixa els escalons. Quan vol donar-se compte el tren ja s’havia allunyat.
<<On estic? M’he confós de trajecte?>> – Pregunta como si fóra a obtindre resposta. Ràpidament, i un poc espantada, comença a rebuscar a la bossa el telèfon mòbil amb una certa malaptesa. - <<Vaig a trucar a Dani a veure si pot vindre a per mi, però, on estic? Què li dic?>> – diu al mateix temps que intenta identificar alguna característica que el seu germà poguera reconèixer.
Fa una mirada ràpida i no troba res conegut. El paisatge es troba dividit per una carretera convencional. A una banda d’aquesta, una abundant pinada, a l’altra, una mena de polígon industrial que sembla inactiu.
El sol cada vegada s’amaga amb major velocitat i de la mateixa manera augmenta la seua ansietat.
Reprèn la cerca del telèfon i sent un fred metàl·lic als dits. Intenta fer memòria de què pot ser el que està tocant. -<<Però, què és açò?>>- crida desesperada mentre llança a terra aquell ganivet ple de sang. Està desconcertada, queden pocs minuts de llum i no troba el mòbil. Tot apunta a que és un altre malson.
<<Però, sembla molt real!>> - reflexiona amb una barreja de sentiments, per un lloc, d’alleujament perquè segur que era un somni, per altra, inevitablement, de desconcert per tot el que estava sentit: l’olor als pins, la terra del marge de carretera sobre la que era de peu, la brisa d’intensitat ascendent que anunciava el començament de la nit...
<<Carretera? Però, jo he agafat un tren! Què està passant? He de fer alguna cosa per a despertar, m’estic posant molt nerviosa >>- el cor semblava sortir–li del pit.
C Carolina comença a caminar en direcció al polígon, pensa que si aconsegueix contactar amb alguna cosa animada, qualsevol, podrà, primer, assegurar-se que és un somni, i, segon, despertar.
No estava lluny, però quan es va adonar era completament fosc. Aterrada, no para de preguntar a l’aire si hi ha algú, sense èxit.
Entreveu una porta de la qual ix un raig de llum. Encara que es sent salvada, l’envaeix una incontrolable tremolor perquè no sap què es pot trobar dins. - << A aquest lloc tant apartat bona cosa no serà, però no tic alternativa>> - intenta convèncer-se.
Finalment s’endinsa. Encoratjada, es diu a sí mateixa - <<no sigues fava, sols és un somni!>>.
Emmordassada i immobilitzada sent la gelor d’una taula d’alumini. Escolta la veu d’un home –
<<Subjecte 23.
Activitat cerebral analitzada.
Respon correctament als estímuls.
Procedim a la dissecció.>>