POEMES ORIGINALS


CURS 2012-13

SER MESTRA

Carolina Díaz González

Ser mestra és un ofici, és un treball,

ser mestra és molt difícil o fàcil per a alguns.

Diuen que els mestres a l’escola no fan res,

juguen a plastilina i ninguna cosa més.

De xicoteta somiava que era mestra,

jugava que era mestra, amava la meua mestra,

de gran, als meus pares no els agradava l’ofici de mestra,

¡això poca cosa és! Has d’ estudiar dret o medicina i res més.

No vaig voler conformar-me amb una vida sense ser mestra,

encara que els polítics, la societat, els amics i fins i tot la família,

menysprearen l’apassionant vida dels mestres.

Ser mestra és educar, és ensenyar, és fer obrir els ulls, és amar...

ser mestra és la meua vida, ser mestra i ninguna cosa més.

TINC ENYORANÇA
Tania Olmo Guillén
Tinc enyorança
de la teua olor.
Tinc enyorança
del teu somriure.
Tinc enyorança
Del teus besos i carícies
Tinc enyorança
Dels teus ulls plens de dolçor
Tinc enyorança
Per no poder veure’t en la teua butaca.
Tinc enyorança
Per tot aquell moments que mai es podran repetir
Tinc enyorança
de TU.


“TOT HO TROBE AMB TU”

BELÉN BENAVENT PICÓ

Fa un any podia viure sense tu

Fa dos no t’hauria imaginat a la meua vida

Fa tres encara no et coneixia, però hui

la fe, el perdó, l’esperança, la felicitat,

l’amor, el trobe amb tu. El trobe amb tu.


EL MEU AMOR, Ana López Parra



El meu amor és

Un amor difícil

Un amor complicat

Un amor meravellós



Les obligacions tracten

De fer-nos les coses difícils

D’avantposar-se als nostres vertaders desitjos

De convertir-se en les nostres prioritats.



El meu amor és

Un amor difícil

Un amor vertader

Un amor desitjat



Els dies passen

Com passen les nits

Odie no estar amb tu

Odie dir-me: has de tindre paciència



El meu amor és

Un amor difícil

Un amor pacient

Un amor llunyà

//http://www.youtube.com/watch?v=Wx182Hz2wp8&feature=fvst// ghost




Verónica Sanchis

Com et trobe a faltar, amic
l´únic que m´ha comprés,
sota la pluja de maig perdut
enyore eixos passejos amb tu.
 
Les pedretes del meu carreró esperen
amb la teua grandesa noble ser llançades,
rises, innocència i carcallades,
cada dia amb ànsia se superen.
 
Com l´aigua que flueix de la font,
llarg camí iniciàrem junts,
vagarejant anem per la meua ment.
 
El pardalet i la seua branca units,
la planta que espera la seua llavor,
què bonic sentir-nos amics!!!
 
HA ESTAT AIXÍ.
 
(Poema Homentage a la Comarca de la Serrania per Juan Carlos
Cervera Balaguer.)
 
 
Abans tot era distint
tot era majestuós, gran, llarg
ara és capaç d’esglaiar-te
tot negre i calcinat
 
Tot ple de res
absència d’animals, natura o gent
des que el cel es va tornar taronja
i tot, perquè ha estat així!
 
Va ser tot per la seua culpa
el va que va ser alegria
ara és el contrari
tot, des d'aquell dia
 
No tenia perquè ser així,
però ha estat així!
 
No va ser només el sofriment de la Terra
cases, històries, records,
tots junts es cremaven
demanant ajudes que mai arribaven
 
On està ara la tranquil•litat?
On estan ara els paisatges verds?
El que un dia ens va fer forts
ara reflexa la part més dolenta de la mort
 
Vaig caminant prop del riu
trobant gent que em diu
que aquest paratge abans estava viu
això és gana per al pastor
ara tot té un nou significat
i tot, “gràcies”, a que ell aquí ha estat.
 
 
Va ser l’ arribada de l’infern a la Terra
portant soledat, devastació i sentir-se impotent
va ser el fi d’una era
per als polítics no pareix un inconvenient.
 
 



A LA MEUA GERMANA, Silvia Claramunt Cárcel
En ambient faller
vas nàixer,
a les cinc de la vesprada
quan el sol brillava.

De sobte, el telèfon de la iaia va sonar
i una gran alegria em va donar.
Era el pare dient
Que havies arribat somrient.

La iaia plorava,
el iaio somreia
i jo moltes ganes
de veure’ t tenia .

Quan et vaig veure per primera vegada,
no paraves de plorar,
m’ apropí al teu costat
i un somriure em vas dedicar.

Vas ser molt xicoteta,
amb la cara redoneta.
La pell molt suau
i els ulls blaus.
Han passat els anys,
i hem viscut molts moments
moments que repetiria
amb tu, dia a dia.

El dia 16 de març de 1997
sempre el recordaré,
doncs al món vingué
la meua germana Ester.



PROP DE LA MAR, Marisa Lloret Ferrer

A mi m´agrada la mar.

Com deia el poeta que canta

jo, sempre prop de la mar.



A mi m´agrada la mar,

la sorra, els carrancs, l´olor de la sal.

Passejar per la vora,

refrescar-me els peus i raonar.



Perquè vaig nàixer prop d´ella

la necessite al meu costat,

poder veure-la cada dia.

A mi m´agrada la mar.


DOLÇ PATIMENT,
Noelia Ruiz Carrilero

Quan el sol del dia mor
i la lluna es vist de dol,
en la foscor de la nit
s’escolta una cançó.
S’escolta una cançó que parla de la mort.
Ja no es sent el teu cor bategar pel meu nom
ni la vida és la mateixa
des que em falta el teu suor
relliscant-se pel meu cor.
S’escolta una cançó que parla de la vida.
Imaginar-te prop de mi,
la teua carn prop de la meua.
No n´hi ha lloc per a cap sospir,
Amant-nos sense parar ni de nit ni de dia.
Quan el sol del dia mor
i la lluna es vist de dol,
en la foscor de la nit
s’escolta una cançó.


COM OBLIDAR-ME DE TU

ANA VILAR RAMÓN

Com oblidar-me d’aquells ulls
blaus com el cel
d’aquells llavis
dolços com la mel
d’aquelles galtes
color vermell
com oblidar-me d’aquell cabell
lliure y solt al vent

No t’oblides de mi
que jo no ho faré
no podré dormir
si al teu costat no estic.

Al teu cor vull estar,
De la teua ment no vull eixir
Perquè un dia més no vull passar
Sense la teua veu escoltar.

SEMPRE AMIGUES!

Vanessa Martínez Navarro


La nostàlgia em visita altra vegada
Portant a la memòria records,
Records d’una gran dona,
Dona admirada per tots…
àvia amada
Vas tancar els ulls per a emprendre un nou viatge
Però abans una cosa et vull dir:
No has mort, i mai ho faràs
Es mor quan en els records es deixa d’existir
I no quan el cor deixa de bategar.

EIVISSA DESDE LA MEUA BALCONADA,
Julia Pérez García
Dos línies es junten formant una muntanya.
Al seu costat altres dos les imiten
Per baix, una horitzontal,
creua de part a part el meu camp de visió
separant, el blau clar del cél
embrutat en alguns punts per una suau escumeja blanca
del tranquil i ondulant mar blau.
El soroll de les ones em relaxa,
M´ajuda a abandonar la meua vida mortal,
submergint-me en un món de matisos:
la suau brisa, l´olor a sal,
alguna gota rebeld besant-me la cara,
que aborrida de viatjar
d´un extrem a l´altre del món,
decideix separar-se de les seues companyesp
Per morir en el lloc més bonic de la terra.
Per darrere escolte la teua veu,
uns passos que s´apropen, una caricia
i a la fi un bes.
Ens sentem sense dir res,
no fa falta dir res.
El sol, eixa gran estrel·la rotja
Està sent engolida per l´inacabable, mar blau.

LES 4 ESTACIONS,
MªJosé Arastey
Sandra La Roda
Isabel Rodríguez
Esther Sánchez

El dia 21 de març entre,
El dia 21 de juny me’n vaig…
Amb la llema dels meus dits, el vent toque
i puc sentir les floretes
amb les seues oloretes.
Jo sóc la primavera,
acabe d’arribar,
i a vosaltres us regale,
un somriure molt particular.
En mi s’asoma la calor,
i al hivern substitueix,
amb el seu gran ventilador.
El 21 de juny arribe, el 21 setembre me'n vaig…
Estiuet, estiuet,
que calor fa el teu solet,
samarretes fresquetes
i pantalonets curtets.
Amb la sorra jugar,
vora mar em trobaràs,
baix un sol gegant
que no cessa de brillar.
Senc al meu cor
la tristesa palpitar,
l'estiu se'n va,
la tardor arribarà.
El 21 de setembre arribe
El 21 de desembre me’n vaig...
Fulles caigudes dels arbres,
dies més curts i més foscos.
El riu plora de tristesa,
té amagat el cor.
Ja no canten els pardals,
ja no calenta el Sol.
ja se n’ha anat l’estiu,
ja ha arribat la tardor.
“Cada any arribe més tard,
i en silenci aparec.
En mi comença el fred,
i crec que l’hivern ja ve”.
El 21 de desembre arribe
El 21 de març me’n vaig...
El fred aplega, diem adéu a la tardor
damunt el meu trineu porte amb mi el gel, la neu i la gelor.
Jo soc l’hivern i porte el fred
però també porte amb mi l’esperat Nadal.
El pare Noel, els Reis Mags d’Orient,
i amb gran il·lusió muntem el Betlem
Xiquets i xiquetes poseu-se
mocador, abric i barret,
sinó voleu caure malalts
i no poder jugar amb la meua neu.
Som les quatre estacions
i durem tot l’any,
i en cadascuna ens divertim
d’una manera especial.

UN AMOR BEN DOLENT,
Mónica Montalvá Viñuelas



Us contaré aquesta historia,
per a ella tan personal.
Començaré dient,
que fou un amor ben dolent.

Hi havia una vegada,
una història d’infantesa,
una xiqueta enamorada,
d’un xic d’Oropesa.

Uns llargs mesos d’amistat,
va començar a conèixer-lo,
quan s’havia despistat,
ja intentava ella voler-lo.

Una vesprada d’abril,
li va dir que volia estar amb ella.
Es va quedar molt estranyada,
per la noticia tan inesperada.

S’anaven coneixent,
però les coses anaven canviant...
Es comportava de manera diferent,
Es tornava tan distant...

Es posava molt violent,
ella creia que no era dolent.
Pensava que seu mereixia,
però en realitat ell no li convenia.

No es sent una xica maltractada,
sols una mica il·lusionada,
que per amor ha aguantat,
i tan sola ha acabat.

Tots li deien !ho pots superar¡,
però ella sola volia estar.
Després de mesos sense aquell amor,
encara li crema l’Alma i el cor.

D’aquella llarga relació,
sols queda desil·lusió.
Sols prega un poc d’amor,
!Ai senyor, sense dolor¡

Ací acaba aquesta història,
per a mi molt remarcable.
Fins avui puc afirmar,
que no he tornat a enamorar-me.

ELSA
Aroa Aguado Martínez

Des del primer dia en què et vaig veure

vaig saber que el meu amor seria per a tota la vida,

buscaves amb eixos grans ulls blaus

la veu que havies escoltat durant mesos.

No puc explicar amb paraules el sentiment que

recorre el meu cos cada vegada que somrius,

cada vegada que em mires,

cada vegada que em dius mamà.

Tinc tant que agrair-te que necessite tota

una vida per a poder fer-ho.

Ets la llum que guia la meua vida,

ets el més bonic que tinc,

per això vull dir-te que et vull

de principi a fi.


África Palomar Olcina

Després de molt de temps demanant companyia
tu arribares un dia.
Somniava amb la teua careta,
Imaginava que series xicoteta.
Jo volia una germana
per poder jugar
però no imaginava
que es pogués sentir tant.
Perquè ningú em fa riure
com Tu.
Mai tindré por
si estic amb Tu.

Soles d’una cosa tinc la certesa,
sempre seràs la meva princesa.

Poema al millor animal

Natalia Martínez

M’he adonat en veure’t,
Estirat al passadís,
Tirat amb la mirada perduda,
Que els teus ulls no tenien brillantor.
No sé si perquè t’estaves dormint,
Semblava que pensaves,
Que estaves en un lloc llunyà,
Criant a la teua pròpia manada.
De vegades sí que t’entec
Però també de vegades oblide,
Que no n’hi ha prou només
Amb donar-te una mica de refugi.
Perquè en la meua agitada vida
Tu sempre has estat,
Servint-me el teu llom,
O llepant-me les mans.
Quantes vegades les meues llàgrimes
Van ser escampades sobre el teu pèl!
Com els teus ulls tristos
Comprenen el patiment!
I vam emprendre la mateixa lluita,
Intentant fer comprendre que,
Tot amb les teues dimensions,
Tu també saps estimar.
No saps com lamente,
Haver pogut oblidar,
Que encara que hem de seguir creixent,
Encara podem lluitar.
Que sàbia la frase que diu
Que només et falta parlar!
M’he adonat de sobte,
En veure’t tan distret,
Que, segur, tiraves a faltar
Tant les meues abraçades,
Com els teus lladrucs.

LA TERRA
ANIA GILABERT SANTOS

La terra mullada per obra del cel,
la gent s´ofegava per culpa d´aquest.
Els carrers que estan plens d’aigua, i la gent
caminant com pot en ells.
No sabem què és el que passarà
si tot açò no desapareix.
La vida pot valer molts diners, però
també pot no valer res...
En aquests moments no saps el que has
de fer, la por, la impotència, desgarren
la teua pell. No sabem que és el que passarà si tot açò
no desapareix.

Per la tardor arribares
tota nua i innocent
plorant i cridant anaves
i et mirava tota la gent.
Què bonica és la vida
què bonic és ser feliç
què bonic el teu somriure
el que em dóna vida a mi.
 
      Mª José Martí Muñoz
























poema_gráfico_01.jpg
poema_gráfico_02.jpg

Francesc Rocafull




Poema_Visual.jpg

L’HOME

Tu, mesura

de totes les coses,

tant intel·ligent com

ets, no pots fer res més

que mirar la via que

has de transitar.



Tu, destructor de la naturalesa, que vius

en el engany, sent depósit de tota saviesa

tanques amb clau el teu p a n y.

Tu, que b u s q u e s riqueses

per a poder gaudir del c a m í,

tal volta cal fer menys despeses

i comprendre així el teu destí.


Tu, que pot ser no ho entendràs mai

t a n s e n z i ll c o m pareix,

la teua complexitat no et deixa vore

la realitat que al teu voltant existeix.

Tu, per pensar tant en el futur

oblides de viure el present,

vius com si la mort no fora amb tu

i desprès mors sense haver viscut.


PER A TU


Com la tensa espera d’un llaurador
que mira el cel quan espera recollir la collita,
així me vas fer sentir.
Després, tots dos sols,
em vas omplir de calma,
i encara que la teua llum em va assossegar
i el teu olor em va tranquil·litzar,
la teua delicadesa i fragilitat
m’impregna de por tot el cos.
Amb suavitat, et vaig sostindre
i a males penes vas fer moviment,
pense que, en aquell moment,
el rellotge d’arena es va detindre.
I ara, cada dia, mirant-te créixer,
aquell moment recorde amb claredat
i quan un dia em preguntes per eixa data
respondre que:
- Així em vas fer sentir.



HAIKÚS


Llança la pedra,
i es trenca la porta
del vei del costat.

Sergio Herrero Perona


LLIBRE

AL VELL PORTAL
OMBRES QUE VAN I VÉNEN:
LES ORONETES!

PERSONAL

GENT QUE VA I VE,
RIUS QUE NO ES PAREN MAI
ÀNIM QUE PODEM!

PER DE MATÍ,
CLARS AMB PARDALS CANTANT
I GENT DESPERTANT.

Luis Miguel Morant Zaragozá

Don Caragol

12750_dibujo_de_un_caracol_img_0.jpg



Tamara Gallart Obarti

Al cuquet Robert,

li agradava passejar,

i estar sempre a cobert,

per si algú el podia xafar.



Era molt presumit,

per això sempre portava

una corbata blava

per ballar a la nit.



Un caragol un dia,

li fiu una proposta,

i feren ells dos una aposta,

per vore qui més corria.



En el poble de Puçol,

cuc i caragol,

demostraren la seua valia

al arribar el migdia.



Qui va ser el guanyador?

Vos pregun-te sense cap temor…

Va ser Don Caragol,

nostre veí de Puçol!!!


Desireé Pérez García


NADAL

Quan somrius,
quan perdones,
quan comparteixes,
quan dones amor;

Quan vius amb humilitat i senzillesa,
quan fas feliç als que t’envolten,
quan defenses la pau,
quan millores i inventes;
...
És Nadal


Arantxa Candelas

En la nit.

En la nit fosca.

En la nit fosca i solitària.

En la nit fosca i solitària passeja.

En la nit fosca i solitària passeja una jove.

En la nit fosca i solitària passeja una jove acompanyada.

En la nit fosca i solitària, passeja una jove acompanyada per la por.

En la nit fosca i solitària, passeja una jove acompanyada per la por, la por...

En la nit fosca i solitària, passeja una jove acompanyada per la por, la por a la soledat.

En la nit fosca i solitària, passeja una jove acompanyada per la por, la por a la soledat, i desesperançada.

En la nit fosca i solitària, passeja una jove acompanyada per la por, la por a la soledat, i desesperançada s’atura.

En la nit fosca i solitària, passeja una jove acompanyada per la por, la por a la soledat, i desesperançada s’atura. Ho veu...

En la nit fosca i solitària, passeja una jove acompanyada per la por, la por a la soledat, i desesperançada s’atura. Ho veu... ho veu....

En la nit fosca i solitària, passeja una jove acompanyada per la por, la por a la soledat, i desesperançada s’atura. Ho veu... Ho veu ben clar.

En la nit fosca i solitària, passeja una jove acompanyada per la por, la por a la soledat, i desesperançada, s’atura. Ho veu... Ho veu ben clar, allà lluny.

En la nit fosca i solitària, passeja una jove acompanyada per la por, la por a la soledat, i desesperançada, s’atura. Ho veu... Ho veu ben clar, allà lluny, ja no està.

En la nit fosca i solitària, passeja una jove acompanyada per la por, la por a la soledat, i desesperançada, s’atura. Ho veu... Ho veu ben clar, allà lluny ja no està sola.

En la nit fosca i solitària, passeja una jove acompanyada per la por, la por a la soledat, i desesperançada, s’atura. Ho veu... Ho veu ben clar, allà lluny ja no està sola, mai mes.

En la nit fosca i solitària, passeja una jove acompanyada per la por, la por a la soledat, i desesperançada, s’atura. Ho veu... Ho veu ben clar, allà lluny, ja no estàs sola, mai mes ho estarà.

En la nit fosca i solitària, passeja una jove acompanyada per la por, la por a la soledat, i desesperançada, s’atura. Ho veu... Ho veu ben clar, allà lluny, ja no està sola, mai mes ho estarà. La observen.

En la nit fosca i solitària, passeja una jove acompanyada per la por, la por a la soledat, i desesperançada, s’atura. Ho veu... Ho veu ben clar, allà lluny, ja no està sola, mai mes ho estarà. La observen, la cuiden...

En la nit fosca i solitària, passeja una jove acompanyada per la por, la por a la soledat, i desesperançada, s’atura. Ho veu... Ho veu ben clar, allà lluny, ja no està sola, mai mes ho estarà. La observen, la cuiden, des d’allà...

En la nit fosca i solitària, passeja una jove acompanyada per la por, la por a la soledat, i desesperançada, s’atura. Ho veu... Ho veu ben clar, allà lluny, ja no està sola, mai mes ho estarà. La observen, la cuiden, des d’allà dalt.


TU
Mai he fet cas del que has escrit,
I ara en aquest íntim moment en el que sent poemes
me´n recorde de tu.
Tu que sempre permaneixes callada,
tu que mirant-me als ulls saps el que senc,
tu que eres sols sentiment i romandres a l´ombra de molta gent,
encara que lluny de mi,
romans en el meu cor i en la meua memòria
cada segon de rellotge de la meua vida.
Mati


Sonia Rosillo


Ja fa temps que tinc un dubte

que no marxa del meu cap:

aquell arbre de l’església

prompte serà tallat,

amb els símbols amorosos

d’aquells joves amants,

i els records dels nostres avis,

que asseguts en un banc

sota l’ombra de les branques,

han vist la vida passar.

Jo ara em sent com una fulla

d’aquest arbre que se’n va,

si aquest arbre cau a terra,

on aniré a parar


VOLGUERA SER INVISIBLE

MARTA ROIG



Volguera ser invisible,

Invisible per a poder riure

Burlar-me d’alguna gent

Amb qui no puc conviure.


M’ofegue, sempre callada

No puc ni respirar

Em moc amb soltesa

Perquè visc artificial.


Em sent obligada, oprimida

I enganxada a unes cadenes

Que no em puc llevar

Estic cansada

Sols necessite pau.





CICLE DE VIDA

CRISTINA BODÍ CHAPARRO


25 de febrer pel matí,
una nova vida, va de camí,
al quiròfan aquella dona,
l’única que em dóna el plaer de sentir.
El meu cor batega a l’exterior,
un part difícil, però jo sóc lluitadora.
A casa, pare i mare m’ajudaven,
camina, parla, escriu, bota, juga, corre, vola.
Em faltarà vida per agrair tot allò,
ara, he de marxar sola.
Fill de filla tinc ara,
fill de mare m’acompanya,
el cicle es repeteix, la història em sona.
Els anys no perdonen,
i m’invadeix la por,
estic sola al menjador,
sola, esperant la mort.


JUNTS

Mª Dolores Huertas Muñoz

Mira la lluna.
Han passat anys, pluges,
llàgrimes brutes d’angoixa i de por.

Mira la lluna.
Han passat anys, ciclons,
vents polars tallant els nostres llavis.

Mira la lluna.
Han passat anys, albades lluentes,
rialles omplint el nostre cor.

Mira la lluna.
Han passat anys, càlids estius,
sols daurats llepant els nostres pits.

Mira la lluna,
que aquesta nit,
sola,
Ens mira amb enveja,
junts.


JUGANT

Ana Armero

S´han perdut la migdiada altra vegada
i van pels carrers deserts,
un és un cap indi
i l`altre un pirata d`un vaixell.

Tres de la tarda a l`agost
calor i suor a la vorera,
a l`ombra d`una casona
que té la porta entreoberta.


No es cansen de jugar,
el calor no els derriva,
ells naden en el fresc sól
d`una vorera molt menuda.


Bracejant sense parar
movent els peus i la panxa,
diuen que estan en un gran riu
que cal atravesar ajudant a la barca.


Bracejem un altra vegada!
Que la corrent es molt bravia
i allà lluny en les roques
la cascada fa l`aigua més brava.


He arribat a la riba
i són les sis de la tarda
el berenar no s`oblida

PA I XOCOLATA!!


QUÈ ÉS L’AMOR
Què és l’amor? Em pregunte a vegades,
és com un conte de fades.
És un sentiment sense paraules
que sols ho saben les nostres mirades.
Ho sé quan recordé el teu olor, quan puc sentir en teu cor
bategant prop del meu,
que s’accelera amb la teua veu.

MIRIAM MUÑOZ GARRIDO
GRUP 2ºU


Perquè m’agrades
Ángela Posada Rodríguez

M’agraden les teues mans
Perquè m’acaricien com si fóra una nina.

M’agrada el teu somriure
Perquè em dóna calma i ganes de viure.

M’agraden els teus ulls
Perquè amb una mirada em donen tot el que vull

M’agraden totes les teues coses
Perquè m’agrades tu.



Itziar Zurita Cerdà

Les venes del meu cor
no són més que reixes de paper,
paper que es crema a poc a poc
i em crema per dins i sense voler
sent que moriré.

Necessite llibertat en la meua ànima buida,
Eixir fora d’aquesta presó i sentir-me viva,
Només llavors podré saber el que és respirar,
Només llavors podré saber el que és plenitud i vida.



Roser, Amparo, Pepa i Neus Ruíz:



LA PRIMAVERA JA HA ARRIBAT



L’hivern ens ha deixat,

per donar pas a la primavera,

que ompli els pobles,

de riallera.



Groc de sol,

blau de mar,

vermell rosat.

verd dels camps,

la primavera ja ha arribat.



Quina meravella la rosella,

es tota vermella,

es tan bella que,

no hi ha cap com ella.







L’ESTIU


L’estiu ha arribat

i amb ell el dia de Sant Joan.

les ones hem de botar,

per a un desig demanar.

¡ Benvolgut estiu,

ja has tornat!


El sol de l’estiu

és fort i brillant,

i em dona energia

per a fer-hi de tot

durant el dia.

¡ Benvolgut estiu,

ja has tornat!








VISCA EL MEU POBLE


¡Visca el meu poble,

tan bonic i tan noble!


Amb gent riallera,

amb carrers plens de vida,

amb xiquets juganers,

amb esforç i treball

amb veu i silenci,

amb tothom i ningú,

amb amor i odi.


¡Visca el meu poble,

tan bonic i tan noble!








LES ESTACIONS DE L’ANY


Quatre amigues son,

Primavera, estiu, hivern i tardor.


Ens acompanyen tot l’any,

Sempre agafades de la mà.

Cadascú hi prefereix una,

¿Quina prefereixes tu?


Quatre amigues son,

Primavera, estiu, hivern i tardor