RECULL D'HISTÒRIES, JOCS I CANÇONS TRADICIONALS

Alumnes de Formació literària / Curs 2016-17


Podeu trobar el llibre en aquest enllaç: Açò era i no era una vegada o bé descarregar-lo en pdf:






RONDALLES RECOLLIDES PELS ALUMNES DE FORMACIÓ LITERÀRIA, CURS 2011-12


Olga Guadilla

Aquesta rondalla del País Basc l'escoltava cada Nadal a casa dels meus avis la nit de Nadal quan esperàvem ansiosos els regals. És una història que m'ha acompanyat des de la infantesa i. si bé la major part de la història és l`original que escoltava de xicoteta. el final de la història l'he reescrita a partir de versions difoses a la xarxa. La traducció és meua ja que sempre l’he escoltada en castellà, per tant disculpeu-me els possibles errors comesos. Espere que us agrade.

En els boscos d'Euskal Herria, hi ha criatures que la gent no pot veure. Quan caminem a través de les nostres muntanyes i les nostres valls, des d'un racó meravellós de la imaginació elles ens mantenen acompanyats i ens cuiden.Aquesta és la història d'un d'aquells éssers, la història de l’ Olentzero.
Fa molts molts anys un fada molt bella vivia al bosc acompanyada per algunes criatures xicotetes i divertides, com els Prakagorri. Un dia va trovar un bebé humà el va nomenar Olentzeroi el va dotar de Força, Coratge i Amor. Després va pensar que viuria molt feliç amb uns llauradors que viven al bosc i aquestos llauradors van ser unas bons pares per a ell.
Olentzero treballava tots els dies a la muntanya, agafant carbó i ajudant als seus pares fins que aquests van morir. Olentzero era molt intel·ligent i molt bo fent coses amb les seues mans, de manera que va fer alguns joguets de fusta per als xiquets que vivien en l'orfenat d'un poble proper: xicotets joguets i nines, que el podria portar als xiquets quan anara al poble a vendre el seu carbó. Quan va acabar les nines i ninots, els va posar en una gran borsa, va posar la borsa sobre el seu ruc, i va marxar cap al poble. Va caminar a través de les muntanyes fins a arribar al poble.

Els xiquets es van posar molt feliços quan van rebre els seus regals, i Olentzero es va passar la vesprada jugant amb ells i explicant-los les històries que havia après del seu pare quan ell era xicotet. Els xiquets i xiquetes van estimar molt a Olentzero i després d'aquell dia ells no es van sentir tan sols com abans. Olentzero es va tornar molt bé conegut en aquell poble. Cada vegada que ell s'acostava, ràpidament era envoltat pels xiquets. Açò va succeir per molts anys, però una vegada va haver-hi una terrible tempesta en el poble i en les muntanyes de la perifèria, la qual va destruir moltes coses. Els freds, forts vents i el so dels trons van deixar a la gent molt espantada, especialment als xiquets.

Un dia, quan Olentzero estava anant al poble, ell va veure un raig que queia a una casa. Va córrer molt ràpid cap a la casa i va veure alguns xics en una de les finestres, molt espantats, cridant i demanant ajuda. Sense dubtar-ho va arribar fins a la casa, que estava en flames, va cobrir als xiquets amb una flassada per a protegir-los del foc. Però mentre estava tractant d'eixir, una biga de fusta vella i gran del cel ras va caure sobre ell. Olentzero va caure amb gran dolor, i el seu fort i bell cor es va detenir. En aqueix mateix moment, la fada que havia trobat a Olentzeroan les muntanyes, quan ell era un bebè, va aparèixer i va començar a cridar-ho Olentzero!, Olentzero!, tu has sigut un bon home, ple de fe i de bon cor. Has dedicat la teua vida a fer coses per als altres, i has donat fins a la teua pròpia vida per a salvar a altres persones. Per tant no vull que et muires. Jo vull que vives per sempre. D'ara endavant tu faràs joguets i altres regals per als xiquets que no tenen pares en aquest poble i en tots els racons del País Basc." "I nosaltres t'ajudarem!" van dir tots els Prakagorris, volant al voltant de Olentzero.

I així va ser com a la meitat de cada hivern, al final de cada any, l’ Olentzero va a tots els pobles del País Basc repartint joguets i regals.


Conchin Seguí Sánchez


ALTEA : LA LLEGENDA DE L’ARBRE EMBRUIXAT

En un temps llunyà, es conta que en Altea hi havia una anciana que va obtener el favor diví de decidir quan podien baixar aquells que pujaren a robar un arbre fruter que posseïa.


Diuen que quan arribà la mort a buscar-la, astutament la va engañar per a què pujara a l’arbre on la va deixar durant molt de temps, finalment pactà amb la mort mateixa que la deixaria baixar amb la condició que no mai no aniria a buscar-la.


REFLEXIÓ PERSONAL

He triat aquesta rondalla perquè quan era xicoteta vaig anar a Altea durant molts anys a l’estiu amb la meua famÍlia. La veritat És que mai havia escoltat esta rondalla durant eixos anys però m’ha paregut molt curiosa i interessant.



“LA RILA”

Marta Roig

La Rila era una dona que vivia al poble de Sueca. Diuen que aquesta dona anava pels carrers espantant als xiquets, i tenia aquest malnom perquè duIa els cabells rulls i estrufats, i la seua cara donava por.
En temps de guerra, l’home de “La Rila” va ser mort a la batalla i la dona es va tornar boJa per la mort del seu amor.
Conten que ella, per les nits, es ficava davall dels Llins dels xiquets i cantava una melodia tenebrosa recordant la mort del seu home.


ELS ENGANYS DE LES DONES

. Conten que a Santa Pola hi havien tres matrimonis, veïns i amics

de tota la vida. Els marits, Vicent, Toni, i Joan, eren molt bons

homes, però poc espavilats. Les dones, Pepa, Teresa i Loreto, un

dia que es van reunir, i xerrant que estaven, Pepa va dir:

—Xiques, podríem donar un premi a qui fera al seu marit la burla

més gran. De segur, que el premi me'l emportava jo.

—Tu? Ben poc coneixes el meu home —feia Teresa—, jo seria

capaç de fer-li creure que s'ha mort.

—I jo— replicava Pepa, que havia iniciat el tema—, al meu Vicent

el marejaria tant que no sabria ni on para sa casa.

—Doncs jo —digué Loreto—, el meu home el faria passejar-se tot

nu, "en cúrios", per mig del poble.

I es posaren a riure totes tres.

Quan arriba Vicent a casa es troba a la seua dona que feia la

malalta i el va enviar al boticari a per la medicina que prenia

sempre. Mentrestant, la seua dona agafà un cartell que

deia Barberia i el posà damunt la porta i amb una cortina nova.

Quan arriba el seu marit i va veure això es va estranyar i va tirar

cap a dalt, i després cap a vall. Pegant voltes fins que la dona va

traure el cartell, i va aconseguir entrar a sa casa. La dona quan el

va veure li va dir de tot, però amb gran esforç aguantant-se les

rialles.

Ben a prop, Toni i Teresa, sopaven tranquil·lament quan, de sobte,

la dona comença a plorar i a fer crits.

—Ai, Senyor, quina desgràcia! Que el meu home s'ha mort?

—Qui s'ha mort? —s'estranyà el marit.

—Tu! Tu!—insistia la dona.

La dona l'agarra pel braç, el fica al llit, li posa els braços sobre el

pit i li encasta una estampa de la Mare de Déu entre els dits.

Mentre a casa de Joan i Loreto, quan arriba el marit a casa, la

dona l'esperava vestida de dol.

—Joan, vine a vestir-te, posa't la jaqueta i els pantalons, que anem

al vetlatori del teu amic.

—Però, qui s'ha mort?

—El teu amic Toni.

Ella tota disposta ,se l'emporta a l'habitació per ajudar-lo a

despullar-se. I quan l'home era tot nu, li diu:

—Hala, anem, que ens esperen.

—Però, xica, si no vaig vestit. Com vols que isca "en cúrios"?

—Si que vas vestit, que portes la roba nova, el que fa és que no la

veus a causa dels nervis. Vinga, afanya't, que ens trobaran a

faltar.

I la dona se'l endugué tot nu al carrer. Quan arriben a casa de

Toni, Teresa plorava com una magdalena. I Joan que es passeja

per tota la cambra sense roba, fins que el mort que s'adona, va

dir:

—Xe, Joan, si no fóra perquè estic mort, jo diria que vas "en

cúrios".

Les dones esclataren a riure amb grans crits, aleshores els marits

vegeren l'engany. Però encara que es van enfadar, finalment

feren les paus.

catacric catacrac

conte contat

conta acabat



La penya dels enamorats

Miriam Muñoz Garrido

CoNTA la llegenda que Tagzona, filla d'un musulmà d'Arxidóna, va alliberar de la presó al seu amor, Tello, un jove cristià d'Antequera.

Conten que va bastar només una mirada entre ambdós per a saber que s'amaven.

Però com en aquell temps les parelles de distintes creences no podien casar-se, els jóvens van decidir refugiar-se en lo més alt d'una muntanya. Quan es van veure acorralats pels guàrdies, ambdós, agafats de la mà, es van tirar al buit, ja que era l'única forma de segellar el seu amor. Des de llavors, esta roca gegant ubicada a Antequera (Màlaga) és coneguda com la Penya del enamorats. Que si ens fixem bé té la forma d’una cara.



EL CONTE DEL CIGRONET


NEUS RUIZ SORIA


Hi havia una vegada un home que es va trobar un cigronet, se'l va ficar en el sac i va seguir el seu camí. Va arribar a un poble, va sentir les campanes de l'església: ding, dong, ding, dong...


-Ja arribe tard!-Va tocar a una casa propera de l'església per a deixar el sac amb el cigronet: toc, toc...


-Senyora, podria deixar este sac? Es que se'm fa tar per a anar a l'església...


-Deixa'l darrere la porta.


I se'n va anar a l'església. Però a la casa aquella on havia deixat el seu sac hi havia un gallineta que se'n va menjar el cigronet. Quan va tornar l'home pel sac i va veure que el cigronet no estava va dir:


-Escolte, senyora ama, ací no està el cigronet.


-Doncs home vora es que la gallineta...


-Dons el cigronet o la gallineta, la gallineta o el cigronet...


-Prenga tio enfadós, la gallineta!


I se la va ficar al sac i va seguir el seu camí. I xino-xano va arribar a un altre poble i tocava la campana de l'església: ding, dong, ding, dong...


-Ja arribe tard un altra volta!-


-Toc, Toc...


-Senyora ama, podria deixar aquest sac?


-Si home deixa'l darrere la porta


I se'n va anar a missa. Però en aquella casa hi havia un porquet i es va menjar la gallineta.


Va dir l'home:


-El porquet o la gallineta, la gallineta o el porquet.


-Prenga tio enfadós el porquet.


I va agarrar el porquet, se'l va ficar al sac, i va seguir el camí. I xino-xano va arribar a un poble. I la mateixa cançó: toquen a missa, deixa el sac amb el porquet en una casa, se'n va a missa i, quan torna, un bouet s'havia menjat el porquet.


-El porquet o el bouet, el bouet o el porquet...


-Prenga el bouet, tio enfadós.


I al cap de poc arriba a un altre poble. I la mateixa cançó: ding, ding...toc, toc...


-Que hi podria deixar este bouet?


-Deixa’l al corral.


I se'n va a missa. Però en aquella casa hi havia una xiqueta malalta que va començar a demanar a sa mare:”Mare jo vull el fetge de bou, que no cou”


I tant va insistir que la mare li va traure el fetge, al bou, i li va omplir la


panxa de pedres. I quan torna el tio enfadós:”Arri, bou...arri, bou.”I el bou quiet. A este bou, que li passa? I la mare: “Es que la xiqueta esta malalta i volia el fetge de bou, que no cou...”I el tio enfadós:”El bouet o la xiqueta, la xiqueta o el bouet...” “Prenga tio enfadós, la xiqueta”I la fica en el sac. Va arribar a un altre poble i la mateixa cançó: ding, dong... toc,toc. En aquella casa estaven fent galetes i la mare deia:Qui en vol un altra?I la xiqueta va dir: Tia, jo en vull una. I van veure dins del sac, que hi havia una xiqueta la van traure i van omplir un cànter ple d'aigua. I quan va tornar l'home es va posar el sac a l'esquena i se'n va anar. Però encara no havia arribat a les afores del poble, el cànter es va girar i va començar a caure l'aigua, i deia l'home: xiqueta no et pises que et tiraré al riu. L'aigua no parava de xorrar. Quan va arribar al pont va tirar el sac i es va donar compte que no era la xiqueta si no que era el cànter.


I, per avariciós, es va quedar sense res.


I conte contat, per la xemeneia se n'ha anat.



SONIA ROSILLO:
LA SERRA MARIOLA
Mati Sempere Ferre

Jo la vaig sentir del meu avi i després de ma mare ,encara que l´he buscada per Internet i apareix d´una altra manera.

La contaré de les dues maneres.

La història conta l´origen del nom de la serra Mariola.

Ja fa molts anys hi havia un esbudellat home que vivia a un gran castell junt a la seua filla que s’anomenava Mariola. En aquells temps va arribar un cavaller jove i Mariola es va enamorar d´ell. Front a l´oposició del seu pare per poder casar-se amb el cavaller, Mariola no parava de plorar.

Hi hagué un terratrèmol i tots van morir. Es conta que hi havia un tresor. D´allí el nom de la serra. I sempre s´ha dit que existeix un tresor, però mai s´ha trobat res.

En Internet diu la història que vivia en aquest bonic paratge en l´època romana un ric senyor, que obtenia la seua riquesa de diferents metalls que trobava a la serra. Aquest home tenia una un filla que s´anomenava Mariola. Eren molts els que envejaven la seua riquesa i desitjaven a la seua filla. Les males llengües el van acusar d’incest i va ser condemnat a desprende’s dels seus bens i ser despenyat ell i la seua fiila desde l´alt d´una penya.


Carolina Báguena Gómez 2U:


MARI CARMEN GÓMEZ BRIZUELA:
Ana Mª Felguera Gil, grup 2 T web:www.uv.es/sillam/.../dimonifuimador.htm

LA GRANERA DEL DIMONI (De la ciutat de Granada “Sierra Nevada”)
Itziar Zurita Cerdà
2º U
Expliquen que en temps passats va existir un castell a l'Alpujarra, les restes del qual es poden veure encara prop de Bubión. En ell habitaven un ric senyor feudal i la seua filla, a la qual guardava gelosament.
Quan la jove va haver complit 20 anys, el pare la va prometre en matrimoni a un senyor de la comarca, tan ric i poderós com ell, però igual de dèspota i brutal, sense sospitar que, malgrat el seu tancament, la jove s'havia enamorat d'un pastor de la zona i era corresposta.
Quan van conèixer la notícia i malgrat saber que no hi havia esperança, els amants van decidir escapar i morir si era necessari, abans que separar-se. Així, a poqueta de nit, el pastor es va dirigir a la recerca de la seua estimada, trobant-se en el camí amb un home que va dir ser el diable i que li va oferir la seua ajuda, proporcionant-li una granera capaç de fins a arribar als voltants del Mulhacén, on la granera va començar a agranar de tal manera, que va sepultar als seus perseguidors sota la neu. I explica la llegenda que la granera va quedar allí oblidada pels amants i que àdhuc avui segueix agranant la neu.

Mireia Gómez González
2ªU
“RONDALLES VALENCIANES”

QUEDAR-SE A LA LLUNA DE VALÈNCIA
Antigament, la ciutat de València estava emmurallada. Cada dia, quan es posava el sol, tancaven les portes de la muralla per seguretat dels seus habitants. Si els viatgers que anaven a València arribaven tard, es trobaven amb les portes tancades i havien de passar la nit fora dels seus murs, sense aconseguir, ni encara temporalment, arribar al lloc a on es dirigien. Per aquest motiu es va inventar l'expressió "quedar-se a la lluna de València", que significa que algú veiés frustrades les esperances que tenia en alguna cosa.
http://amargodondelabelleza.blogspot.com/2007/08/quedarse-la-luna-de-valencia.html

Rondalla de “La Delicà”, a Gandia

Ángela Posada Rodríguez
Conten que una dona passejava per la porta de l’església de la Col.legiata a Gandia, quan una fulla de gessamí li va caure damunt i la va matar, per això l’anomenen la llegenda de la “Delicà”. Però resulta que aqueixa fulla de gessamí no era una flor normal. Era una fulla de pedra per ornamentar la porta de l'església, i per això la va matar.
Diuen que cada deu anys, prop de la data en què li va caure la fulla a la Delicà, una fulla de la porta es torna a caure. I la veritat és que en l'actualitat quasi no queden fulles de gessamí en la porta. La majoria estan trencades.

Beatriz Pérez Solá 2º Grado Mestre Ed. Infantil Grup: T
LA LLEGENDA DE LES TRES-CENTES DONZELLES.
Expliquen les gents que Jaume I va prometre als seus soldats abans d'escometre la presa de la ciutat de València que els primers a entrar mereixerien l'honor de repoblar la ciutat amb dones portades dels seus pobles d'origen. Van ser tres lleidatans sobre els quals va recaure tal distinció, i així es va fer venir a tres-centes donzelles lleidatanes. Produint-se immediatament set matrimonis els caps dels quals i inicials van passar a la posteritat esculpits en pedra en la Porta del Palau de la Catedral Valenciana.

Desiree Perez
- Així com a Salamanca has de buscar a la façana de la universitat una granota, a Valladolid has de trobar a la façana del Col·legi de Sant Gregori, seu del Museu Nacional d'Escultura, un caragol.
Trobar-lo sorgeix el mateix efecte que la granota salmantina: bona sort en els estudis, casar-se i tindre sort en la vida.
- A Valladolid, al centre de la ciutat, hi ha un parc molt famós, el “Camp Gran”, en el qual hi ha un estany. Des de fa molts anys hi ha un barquer que es dedica a passejar als xiquets per l'estany explicant una història sobre aquest.
Explica la llegenda que el primer barquer era un home conegut com “el Catarro”. Aquest home es dedicava a traure del riu Pisuerga a la gent ofegada fins que un dia quan va anar a traure a un ofegat aquest li va arrencar la mà d’un mos i es va quedar manc.
Aleshores va deixar el seu ofici i es va dedicar a passejar a la barca del Camp Gran als xiquets, els quals sempre preguntaven als seus pares per què el Catarro era manc.
Diuen que fins al dia d’avui tots els barquers que hi ha hagut són els descendents del Catarro els quals no poden deixar aquest treball perquè no els passi res semblant.

CRISTINA BODÍ CHAPARRO, GRUP U
Aquestes dues històries són del meu poble, Riba-roja de Túria, i me les ha contades la meua àvia. La primera història, va passar oralment de generació en generació, i a la meua àvia li la va contar la seua mare. La segona, va succeir quan la meua àvia tenia 12 anys, i també ha passat oralment. Les dues històries estan relacionades amb el patró del poble, el Crist dels Afligits.
1- Es diu que fa molts, molts anys, la majoria de gent del poble estava malalta de còlera, cada dia creixia el nombre d’empestats i de morts, ja que no hi havia mitjans per combatre la malaltia. Com que les persones malaltes no podien anar a l’església a demanar-li ajuda al Crist, un grup de persones sanes va decidir realitzar una romeria i treure al Crist pels carrers del poble. Aleshores, es va realitzar l’acte, i van passejar el Crist per tots els carrers del poble , es paraven en cada porta, s’agenollaven i feien una oració. I Aleshores, es va produir el miracle: des d’aquell dia, va començar a disminuir la malaltia fins que va desaparèixer.
A més, el dia de la romeria, van treure al Crist de la seua capella on està guardat, aleshores, quan van anar a tornar-lo, no cabia, havia crescut la creu. I van haver de fer un clot al terra per a endinsar la creu. També, la meua àvia m’ha dit que, la seua mare deia que a partir d’aquell dia, cada vegada que treien al Crist en processó, quan anaven a guardar-lo, li havia crescut la creu, i tenien que serrar-la.
2- El 30 de Novembre de 1946, a les 9:00 del matí, el tren va eixir de Riba-roja direcció cap a València. I a al kilòmetre 14 (a l’altura de València la Vella) va descarrilar, i es va precipitar 200 metres. Un dels passatgers era el retor del poble, i mentre patien l’accident, va treure un crucifix i va fer una creu a l’aire (com de vendició), aleshores, el tren va parar. Davant aquesta catàstrofe, tots preveien el pitjor, però diuen que el Crist dels Afligits (el nostre patró) va fer un miracle, ja que no va morir ningú, la persona amb la ferida més greu va ser un home que tenia un peu trencat. Com que es diu que va ser un miracle del nostre patró, el dia de la seua festivitat, quan l’entren a l’església i tot el poble li canta els “gojos”, hi ha una estrofa on se li dóna les gràcies per dit miracle:
30 de junio terrible
junto a Valencia la Vella
el tren descarriló en ella
con su furia incontenible
todos la vida salvaron
por un milagro del cielo
Riba-roja con fervor
te pide luz y consuelo.

Ana Armero
S'explica d'una història que va succeir a Salamanca a la plaça Major. Fa ja molts anys la forma de lligar de les xiques i els xics era molt diferent a ara, aleshores els xics i les xiques s'ajuntaven en la Paça Major per vore's. Les xiques anaven pels porxos de la plaça en un sentit i els xics en el sentit contrari, així en caminar podien veure i fixar-se uns amb els altres. Un dia, una xica molt adinerada es va enamorar d'un xic que era pobre, però el pare d'ella no els deixava estar junts, d'aquesta manera ella s'escapava o ell la buscava i pujava pels murs de casa seua, fins que al final el pare d'ella la va tancar dins d'una habitació i va tancar la finestra. Aquesta finestra encara està tancada i és l'única finestra més gran de tota la Paça que no es pot obrir en tot l'any, ja que segueix la noia encara ahi tancada.

RONDALLES D’ALMUSSAFES

Isabel Esquer del grup 2U
  1. LA SANTÍSSIMA CREU
Conta la història que fa molts anys un dia de molt pluja va parar a l’església d’Almussafes un viatger molt curiós demanant un lloc on passar la nit i menjar alguna cosa. El retor del poble li va oferir l’església per a allotjar-se i passar la nit i un poc de menjar per a emplenar la panxa.
Ningú sabia qui era aquell foraster, d’on venia ni on anava però al matí següent, el retor va tornar a l’església i el viatger ja no es trobava.
Passaren uns dies fins que una vesprada el viatger va tornar a l’església per agrair al retor la seva hospitalitat i li va donar un trosset de madera treta de la creu on mataren a Jesús.
Des d’aleshores, eixe trosset de madera està incrustat a una creu d’or que, una vegada al any, per festes d’Almussafes, l’església trau en processó per a que tothom l’admirem.
  1. EL “RULO”
Compta la història que Almussafes, fa molts anys, era un poble de pas entre dos pobles habitats per dos grans famílies gitanes.
Aquestes dos famílies eren enemigues des de feia molts anys però tenien un pacte de no violència mentre compliren el seu tracte, el qual constava en no ficar-se en els negocis de l’enemic. Però un dia, quan creuaven Almussafes, dos dels joves de les dues famílies gitanes començaren una disputa que va acabar amb la mort d’un dels patriarques de una de les famílies, aquest li deien “el Rulo”.
Des d’aleshores, Almussafes és un poble prohibit per als gitanos i solament venen a ell el dia de tots sants per a visitar la tomba d’aquell patriarca, soterrat a Almussafes.

RONDALLA DEL POBLE

PILAR ALMAGRO MARTÍNEZ
Fa molt de temps, en un poble anomenat Montcada, vivien uns avis en una casa vella i menuda. Un dia, es va originar una tempesta molt gran, amb llampecs i molta pluja, i els avis, espantats, van reclamar i resar a Santa Bàrbera, patrona del llampecs. Els avis deien amb cura la següent oració: Santa Bàrbera està en el camp, esperant a l’esperit sant, l’esperit sant a ella, Santa Bàrbera és una doncella. Aleshores, un llampec va caure just al costat de la casa i els avis es van posar molt contents, ja que Santa Bàrbera els havia salvat d’aquell llampec i no els havia passat res. Amb el pas del temps, els avis moriren i allí, on es trobava la casa, van construir una església en honor a aquella Santa que cuidava a tots en dies de tempesta. Avui en dia, el 4 de desembre es celebra aquesta festivitat, i pels carrers de Montcada es llueix aquesta Santa per veure a tot el veïnat.


ANA MARTÍNEZ VIDAL. GRUP 2U
RONDALLA 1: La “QUARANTAMAULA”. Contada per la meua familia.
La quarantamaula: és un personatge fantàstic i de caràcter maligne. Servia als adults per allunyar els menuts de la casa d'eixos llocs que consideraven perillosos amb l'excusa que estava habitat per eixe ésser o també l'utilitzaven per assustar-los i evitar que realitzaren una malifeta o es portaren bé. Pense que tenia una funció semblant a la de l'home del sac o el moro Mussa. No hi ha una descripció clara i concreta de la quarantamaula, però sempre l'he identificada com una mena de fantasma o ànima maligna que silenciosament es troba en l'obscuritat, dins les coves i està relacionada amb eixe món subterrani. Sobre aquesta llegenda hi ha un llibre de Victor Labrado, Llegendes Valencianes.
RONDALLA 1: La “QUARANTAMAULA”. Llegendes Valencianes. ( Victor Labrado).
Ésser imprecís o voluble, la Quarantamaula adopta variades formes: és felí o gatàs de bigots vibràtils i mirada asiática, que amb passos suaus va per les teulades; és caragol que puja lentament per una paret amunt i tambè, encara que més rarament, dimoni de cames lleugeres, meitat gallina meitat home, que viu als canyars de vora riu.
Els seus noms sóm tan diversos com inestable és d’ aparença: segons el lloc, li diuen Cucamaula, Quicamaula, Corantameula, etc. Només el poder d’ horroritzar fins a fer esmussar els ossos és constant en ella, l’ únic tret que no varia en cap de les aparences dispars que pot presentar.
Prova d’ això és que, fins i tot si adopta la forma d’ un inofensiu caragol, l’ efecte que fa no és menos: al punt la reconeixen i, quan el ciutadà que la veu primer assenyala el mol.lusc i crida “la Quarantamaula”, la población fuig i es tanca dins de casa, cessa tota activitat, les persones desobliguen, s’ ajorna l’ economía, es costren les façanes, es rovellen les frotisses i creix l’ herba pels carrers.
Hi ha una tradició oral encara vigent que explica o testimonia l’ oscil.lació de la Quarantamaula entre les natures, tan diverses, de felí i de mol.lusc.

RONDALLA 2. La cova de l'Avern. Contada per la meua familia.
La cova de l'Avern es troba molt a prop de l'ermita de Sant Esteve (Ontinyent), en la part superior de la serra Grossa. És un avenc (sima) que pot presentar certa perillositat i per tant els pares havien de transmetre als seus fills i filles eixe perill mitjançant una història de tres amics que s'endinsaren en la cova i ja no en sortiren mai. Com que és un conte tradicional de transmissió oral i mai ha estat literaturitzat, en cada casa podien adornar-lo amb diferents variants.
En definitiva, narra la història de tres amics que desobeint els pares s'endinsaren en la cova amb la intenció de trobar el final. Allí començaren a avançar per túnels fins desorientar-se i, en ser tan gran la cova, no van poder trobar l'eixida fins quedar exhausts i morir. En algunes cases introduïen variants, com quan avançaven per l'interior de la cova i es trobaren una ovella morta (ja que les coves servien als pastor per llançar les ovelles que morien de malalties), però en acostar-se esdevingue un ésser maligne (dimoni) que els espantà i començaren a córrer, fet que va provocar la seua pèrdua dins la cova. Per donar-li més veracitat a la història, ens deien que en el més pregon de la cova encara es pot trobar una inscripció que deia: Fins ací arribaren ... i els seus amics.

Seleccionada per Mª Dolores Huertas Muñoz. Grupo 2U:

RONDALLES TÍPIQUES VALENCIANES
BEATRIZ LÓPEZ RIDAURA 2n U
Després d'intentar localitzar alguna rondalla i d'haver mobilitzat a tota la meua família, ningú ha sigut capaç d'explicar-me cap, així que he hagut de recórrer a llibres i a la xarxa d’Internet. Vaig fer una ullada a diverses d'Enric Valor, però al final m'ha decidit a recopilar les clàssiques de la capital de valència que expliquen part de la seua història. A més he afegit una altra al final que no té gens que veure però que m'ha resultat curiosa i interessant.

EL CAIMAN DEL PATRIARCA
Convertit en feroç drac per la llegenda habitava en la llera del riu Túria atemorint a les gents que per allí s'apropaven, sense que ningú pogués fer-li front, fins que un dia un valerós jove li va fer front utilitzant l'astúcia com a aliada. Dotat d'una armadura revestida d’espills va aconseguir immobilitzar-ho al veure's sorprès l'animal per la lluminositat que tal figura desprenia. Matant-ho amb un cop precís. Exposat des de llavors en el vestíbul de l'Església del Col·legi del Patriarca.

Versió més completa d'
Elvira Sanchis Martinez"

9 D’OCTUBRE
Què és celebra en la comunitat Valenciana el dia 9 d’octubre, perquè és un dia de festa? A l'any 1238, el rei Jaume I entrava triomfal amb les seues tropes a València. Aquest dia, València tornava a ser de nou Cristiana. La llegenda de com es va produir aquesta victòria és la següent:
A València tenim un animal molt peculiar com a emblema, el ratpenat. Són vàries les llegendes sobre el perquè d'aquest peculiar animal al nostre escut. I no només en el de la ciutat de València, sinó també per exemple en els equips de futbol de la ciutat (València i Llevant).
Explica la llegenda que el rei Jaume I estava acampat en les rodalies de València en el seu intent d'arrabassar el control de la ciutat als moros. La ciutat estava assetjada per les tropes catalanes i aragoneses.
Una nit, dormia l'exèrcit cristià tranquil i confiat quan es va sentir un so molt estrany en les proximitats de la tenda del mateix rei. Un soldat que va sentir el misteriós soroll va córrer a despertar al rei que immediatament va donar l'ordre que estiguessin tots alertes i vigilants.
Va ser llavors quan algú va descobrir que l'exèrcit moro es trobava molt prop del campament, emprenent un atac sorpresa contra les tropes de Jaume I. Ràpidament, van prendre tots els soldats les armes per presentar la batalla a l'exèrcit moro. La lluita va ser terrible, els moros van sofrir un nombre elevat de baixes que els van obligar a retirar-se. L'atac sorpresa, gairebé a la desesperada havia estat rebutjat. En acabar la batalla, es va voler saber l'origen d'aquell misteriós so que havia posat en guàrdia a l'exèrcit cristià quan van descobrir que havia estat una ratapinyada, el que havia estat copejant-se a si mateix en un tambor i tirant al sòl algunes armes que havien provocant el misteriós baluern que havien escoltant a la meitat de la nit.
En agraïment a la ratapinyada, Jaume I va fer posar a la ratapinyada en la part més alta de l'escut de la ciutat de València.

||||
EL DIA DEL MIRACLE

Existeix la creença que el dia deu de juliol, a les dotze del mig dia, l'aigua de la mar es fa dolça.
Es conta que en la serra vivia un xica molt bella i dolça a la qual li agradava molt la mar. Tant que es passava els dies contemplant-la i no se'n cansava mai. Ella tenia una gran pena perquè volia viure a la mar, i per això es passava els dies plorant. Pel dia el sol li preguntava:

—Per què plores?

—Perquè m'agradaria viure dins la mar.

—Però això no pot ser. A la mar sols viuen els peixos.
I la jove continuava plorant. I per la nit la lluna li preguntava:

—Per què plores?

—Ai, que jo voldria viure a la mar.

—Però això és impossible, xiqueta, ni pots viure a la mar ni tocar el cel amb la mà. Va, va, no plores més.
Però la jove no tenia consol. De tant que va plorar, que en aquell lloc va brollar una font, les aigües de la qual davallaven a la platja de l'Antina.

Un dia va aparèixer un mag que li va pregunta perquè plorava i la xica s'ho va contar.

—Doncs no cal que plores més, que el teu desig serà satisfet.
I en eix moment la xica es convertí en un sirena. Al principi la xica es sentia feliç però després s'adonà que així no podria veure al seu amant que vivia a la serra. Aleshores arranca en plors de bell nou. Ara ja no hi havia remei, ja no tornaria a veure al seu amant.

A causa dels llàgrimes, tots els anys el deu de juliol l'aigua de la mar és fa dolça.
catacrac catacric

conte contat

conte finit

http://www.uv.es/charco/otros_textos/leyendas.htm





IRENE ESPÍ BOLUDA

Rondalla de Benigànim:
Per què als habitants de Benigànim se´ls anomena “els ganxuts” ?
Conta la llegenda que aquestos intentaven pescar la lluna de la font de la plaça de Benigànim amb un ganxo quan aquesta es veia reflexada a l´ aigua. Es diu també que encara que no la van poder pescar, li van fer forats amb el ganxo en el seu intent i que per això, si vegem de prop a la lluna, hi observem que esta foradada.
Rondalla D´ Otos
La llegenda del taronger capgirat.
Conta la llegenda que a Otos hi havia un taronger plantat del revés, és a dir, amb les arrels al capdamunt. Eixe taronger era estimat pel poble, doncs la creença és que estava així per la predicació d´ un sant gloriós. Aquest taronger estava situat baix l´ ermita del poble. Un dia, un llenyater el va tallar perquè necessitava llenya i si no aplega a ser per l´ alcalde del poble, la gent del poble l´ haguera matat a pedrades. Però el curiós és que aquest arbre va tornar a nàixer, però esta vegada de manera normal, amb les arrels sota terra. A partir d´ eixe dia es diu que va ser un miracle del sant que va predicar baix d´ aquest taronger capgirat anteriorment i que ell l´ havia portat altra vegada a la vida. El taronger continua al mateix lloc, baix de l´ ermita d´ Otos.
Aquestes llegendes me les ha contades el meu pare, però també les he pogut comparar al llibre “El regne d´ Albaríssia” de Joan Olivares i Antoni Espí, autors els quals viuen a Otos i a Bèlgida (dos pobles de la vall d´ albaida), per tant, saben del que parlen, doncs és el seu territori. Aquest llibre fa un recorregut pels pobles de la vall d´ albaida i com que passa per aquestos dos pobles aprofita per a contar aquestes llegendes. He pogut observar que la manera de contar-les és pràcticament la mateixa.


LA LLEGENDA DE LA RATA PENADA


Ethel Pons. Grup: 2U
La rata penada resulta ser l’animal heràldic de València per antonomàsia.

En l’època de Jaume I un profeta d’origen àrab va augurar que mentre la rata penada de l’amo de la ciutat poguera volar totes les nits, la ciutat es mantindria en poder dels musulmans.

Quant les tendes de les tropes del rei Jaume I estaven acampades en el raval de Russafa, fora de la muralla de la ciutat de València, una rata penada va fer el niu en la part alta de la tenda del rei com si volguera coronar-la i augurar la victòria de Jaume I. El rei va ordenar que no la espantaren, sinó que la complagueren perquè estiguera a gust en el campament.

Una nit mentre que l’exèrcit cristià dormia tranquil i confiat, es va sentir prop de la tenda del rei un estrany colpejar de tambor. Un soldat va despertar al rei, alertant-ho. De seguida va cridar als seus capitans perquè donaren l’orde als guàrdies que extremaren la vigilància. Llavors es van donar compte que els moros estaven prop del campament, i van donar l’alarma.

A continuació, tots els soldats es van alçar ràpidament i van prendre les armes. Va començar una feroç batalla, en la qual l’exèrcit moro va tindre moltes baixes i es va retirar. Després de la lluita, el rei va voler premiar a qui els havia avisat amb colps de tambor. La sorpresa que es va endur quant va saber al final que l’avís l’havia donat la rata penada, va ser molt gran.

Aquest animalet s’havia deixat caure amb totes les seues forçes, moltes vegades fins que va aconseguir despertar al rei. Jaume I va voler premiar-lo per la seua decisiva ajuda, i va fer posar la rata penada en la part més alta de l’escut reial i en el de la ciutat de València.


LA RECONQUESTA DE MORA DE RUBIELOS


Al començament del segle XII, Mora de Rubielos estava en poder dels moros. L’any 1171, el rei cristià Alfons II, després de conquistar Teruel, va decidir tindre també dominis a Mora de Rubielos.

Quant les seves tropes van arribar, van assetjar la població per a reconquistar-la. Confiaven que a l’escassejar els aliments la rendició no tardaria a arribar. Però després van veure que els moros llançaven des de la part alta del castell tot tipus d’aliments, demostrant que tenien molts aprovisionaments.

L’exèrcit cristià es va desmoralitzar i va sol.licitar al rei, el fet de rendir-se i anar-se’n, doncs allò podia ser etern. Per fi el rei va accedir y començaren a preparar-se per tornar al lloc d’on veníen. Al aplegar la nit acamparen al Castellar.

Quant tots els cristians estaven dormint, va fer la seva aparició l’Arcàngel San Miquel revelant-los el següent: “Tots els aliments que us llançaven els moros eren les seves últimes reserves. Intentaven desmoralitzar-vos perquè així desistíreu de la vostra obstinació.

L’exèrcit d’Alfons II va tornar de seguida a la Vila i després d’esperar uns dies van aconseguir que els moros es rendiren. Així és com s’explica que el Arcàngel Sant Miquel siga el patró de Mora de Rubielos.

REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES:
http://www.terueltirwal.es/teruel/leyendas_turolenses.html
http://valencians.wordpress.com/2008/02/12/la-leyenda-del-murcielago/